El primer ministre del Regne Unit ha expressat una idea que, des de la perspectiva de la tradició democràtica resulta gairebé redundant: "No es poden ignorar les qüestions de nacionalitat i independència; cal afrontar-les i deixar que la gent decideixi". Feia només uns dies, en canvi, que Aznar va afirmar que aquest tipus de qüestions no eren discutibles. En aparença, Cameron i Aznar pertanyen a un partit conservador i tenen moltes coses en comú. En realitat, però, l'actual primer ministre britànic i l'expresident espanyol formen part de dues tradicions antagòniques. En l'univers mental de Cameron, el diàleg civilitzat i el pacte es donen per suposats; en el d'Aznar, representen sovint una actitud concessiva, una mostra de feblesa o fins i tot una capitulació. Convé impulsar més estudis d'història de les mentalitats...

La presó incondicional decretada contra Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, mostra que algunes coses estan canviant, i no només a nivell legal. No es tracta de cap "condemna exemplar", equívoca pràctica que mostra sovint la part més arbitrària i condicionada per l'opinió pública del poder judicial, sinó d'una decisió perfectament fonamentada. Tots -inclosos els banquers- podem cometre errades, però no totes les errades estan subjectes a un mateix grau de responsabilitat ni poden ser equiparades fent abstracció del mal que han causat. En aquest cas, el perjudicis causats són fins i tot quantificables, i sumen molts diners. Focalitzar completament l'origen de la crisi en un sector -la banca, la política, etc.- es una frivolitat. Oblidar la greu responsabilitat de persones o institucions molt concretes, també.

La decisió del dirigent d'IU Cayo Lara d'assumir la plena legitimitat d'una consulta sobiranista a Catalunya diu coses molt positives sobre les conviccions democràtiques d'aquesta formació. Lara no es va mostrar pas a favor de la independència de Catalunya, sinó del dret democràtic a fer una consulta sobre aquesta qüestió. Per això va referir-se tot just a l'existència "d'algú", en aquest cas la seva pròpia formació, "a l'altra banda". Es tracta de dues coses molt diferents que alguns dirigents espanyols semblen no haver entès -o potser ho fan veure, interessadament-. Entre una determinada decisió i el dret a prendre-la (o no) hi ha una enorme distància política i legal que no pot ser obviada amb la intenció de tergiversar el sentit de tot un procés democràtic.

A Alemanya i altres països d'Europa, l'acte on va participar fa poc la delegada del Govern d'Espanya a Catalunya, María de los Llanos de Luna Tobarra, tindria conseqüències penals, no només polítiques. La División Azul va ser la primera iniciativa internacional del govern facciós i il•legítim de Franco, i va consistir a donar suport militar coordinat al govern criminal del Tercer Reich alemany. Qualsevol homenatge a aquella orgia de sang resulta vergonyós. El problema és que encara és legal. L'enaltiment del terrorisme és una figura jurídica, i l'enaltiment del totalitarisme també hauria de ser-ho. Fa poc, el Govern espanyol va malgastar 280.000 euros al sinistre Valle de los Caídos, construït amb mà d'obra esclavitzada. Això sí: els nazis sempre són els altres.

A Veneçuela s'han quedat sense paper de vàter i altres productes de primera necessitat, cosa que ha obligat a adoptar un pla de xoc per part del govern de Maduro. No hi ha cap país a la Unió Europea, cap ni un, que tingui la riquesa natural o el potencial turístic d'aquest país americà. Tot i així, la República Bolivariana de Veneçuela, on es presumia d'haver eradicat bona part de la pobresa, naufraga. No és cap novetat. Va passar a l'Est d'Europa, a Cuba, a tot arreu. Com en els vells temps de Ceaucescu o Enver Hoxa, Maduro denuncia una obscura conxorxa d'especuladors i acaparadors: hi ha coses que, pel que sembla, no canvien mai. Des d'una perspectiva més ètica que no pas política, convé qüestionar la legitimitat d'un experiment d'enginyeria social que ja s'ha provat en tantes ocasions i que ha causat tants patiments inútils.

És sens dubte encomiable la tasca que els mitjans públics catalans estan fent per divulgar l'obra de Salvador Espriu, un dels millors poetes europeus del segle XX. En tot cas, hom té el dret a sospitar sobre la idoneïtat del format, perfectament adaptat als temps del Twitter però potser no gaire a les profunditats metafísiques de l'escriptor d'Arenys. Espriu requereix una lectura lenta i silenciosa, perquè el que vol expressar és justament el pas lent i silenciós de les hores, l'ombra breu i casual d'un núvol, la tonalitat verdosa del xiprer, l'ordre arquitectònic del capvespre. Durant molt de temps, Espriu va ser acusat de gèlid, críptic i inaccessible per al comú dels mortals. Ara, en el seu centenari, sembla un blogger loquaç que emet un tuit des del més enllà cada dos o tres hores. El canvi no deixa de resultar fascinador.

El primer va causar 405 morts i més de 1200 ferits. El segon podria ser molt pitjor, en cas que es produeixi un boicot, o bé una simple restricció d'importacions, per part d'Occident. Es tracta d'un dilema moral terrible, en la mesura que sense un gran toc d'atenció no hi haurà canvis en relació a les condicions dels treballadors, però amb mesures dràstiques es condemnarà milers i milers de persones a una misèria pitjor que l'actual. A la dècada del 1990, va passar una cosa semblant al Pakistan quan es va boicotejar la importació de material esportiu com a conseqüència de la denúncia d'una ONG: els nens treballadors van passar a ser nens captaires. En tot cas, la tragèdia de Bangla Desh haurà servit per entendre el sòrdid misteri del baix preu de determinats productes d'ús diari. No n'hi ha cap, de misteri. Convé, doncs, ser conscients de què passa quan comprem, i també quan no comprem.

Fa poc, les autoritats de la Comunitat Autònoma d'Extremadura van explicar que es troben en situació de superàvit, cosa que els permetrà baixar impostos i tot. Quin és el secret d'una economia tan pròspera? Han arrelat grans indústries a la regió, s'han irrigat finques, ha augmentat enormement el volum de turistes? Com es pot explicar el fenòmen, insòlit en el panorama europeu? És probable que més aviat tingui relació amb una altra cosa: el saldo fiscal d'Extremadura és de +15,6, mentre que el de Catalunya és de -6,5 (segons les balances fiscals conegudes, les de 2005) Comparant aquestes dues xifres, la paraula "solidaritat" ha de ser substituïda per força per un altra expressió... Tot plegat no és culpa dels extremenys, sinó d'un sistema que en comptes de corregir els desequilibris territorials va optar per fomentar els fiscals. Heus aquí la senzilla solució a l'enigma que ens escanya.

És probable que a finals de la dècada del 1990, quan la teorització sobre les potencialitats de les noves tecnologies es trobava en un moment àlgid, no es distingís prou bé entre la noció d'informació i la de coneixement. Amb el pas del temps, hom ha constatat un evident augment de tota mena de teories conspiratòries, idees irracionals i "proves" basades en la primera frase escrita a rajaploma que trobem, a l'atzar, en un blog anònim. De vegades tot plegat té un component anecdòtic, però altres no, com es pot constatar a la notícia de l'enllaç. Una societat connectada compulsivament a les xarxes socials i insomne a còpia de consumir més informació de la que pot digerir, no sembla una societat millor. No es tracta de practicar la tecnofília o la tecnofòbia, sinó de reconèixer responsablement un error de perspectiva en relació a les tecnologies de la informació, que caldria revisar amb una certa urgència.

Una de les paradoxes més amargues d'aquesta crisi és que les persones en general més vulnerables, la gent gran, han acabat donant sovint aixopluc econòmic a altres en edat de treballar: els seus fills, o fins i tot els seus néts. Es tracta del triomf de la família com a institució, sens dubte, però també del fracàs -en aparença, ja irreversible- d'allò que els francesos anomenen État-Providence. Hi ha hagut un canvi, però ningú no l'ha reconegut ni li ha donat carta de naturalesa (per exemple, a través d'una fiscalitat que s'ajusti a aquesta nova situació familiar) Moltes de les persones que ara fan un sobreesforç important per ajudar els seus fills i néts van viure èpoques especialment difícils, com la postguerra. Sens dubte, no es mereixien una jubilació tan plena d'incerteses com aquesta. Esperem que arribin a veure, si més no, el final del túnel de la crisi.

Gràcies a un gegantí estudi sociològic (160.000 persones!) els britànics han col·locat un precís mirall davant d'ells mateixos, tot constatant que la vella divisió tripartita de les classes socials ja no té sentit. Ara compten 7 estrats, el gruix del qual correspon a matisos substancials sobre el que abans era la classe mitjana. Fent un joc de paraules de pur humor negre anglès, ara es parla també de precariat, epígon trist del vell proletariat. En tot cas, el més interessant d'aquest estudi és el fet de tenir present coses que van més enllà dels ingressos mensuals, com ara el nivell cultural o la implicació en assumptes col·lectius. És probable que la classificació esmentada només valgui per al Regne Unit i alguns països del nord d'Europa, cosa ben normal: les nostres societats mutants no admeten taxonomies gaire rígides ni duradores

Els més pessimistes afirmen que, a la vida, només hi ha una cosa segura: la mort. Menys abstractes, però probablement també més segurs del que diuen, els experts en macroeconomia vaticinen que el rescat de Xipre és un avís com aniran les coses a partir d'ara. Encara que sembli el contrari, tot plegat afecta directament al sistema democràtic de representació. És legítim preguntar-se: si no hem votat els qui decideixen realment sobre nosaltres, quin sentit té convocar eleccions? La pregunta no és pas forçada. La crisi econòmica afecta moltes coses, i fóra estrany que se n'escapés la mateixa democràcia. Quin pot ser el límit d'aquesta disfunció? Segurament, el fet el resultat d'uns comicis sigui anul•lat de facto pels interesos de tercers. Més enllà de corralitos financers, Xipre és sobretot un gran avís polític.

Malgrat que existeix des de fa poc, el domini .cat ja és el segon amb més creixement del món: ni més ni menys que un 15% en relació a l'any anterior i, en termes absoluts, un total de 63.000 referents registrats. Dades com aquestes, que mostren amb claredat una normalitat anormal, conviden a no perdre de vista la vella -però cada cop menys usada- distinció entre llengües minoritàries i llengües minoritzades. El català no és una llengua minoritària com ho pot ser, posem per cas, el maltès. Sí que és, però, una llengua minoritzada: si algú en té dubtes, que parli amb valencians o, des de fa un temps, amb gent de les Illes. Una normalitat anormal, o una anormalitat normal, és una excentricitat que ja no ens podem permetre.

Hi ha un defecte pitjor que la pròpia inhibició o abúlia davant d'un problema propi, o el de l'obstaculització o obstrucció dels aliens. A aquesta imperdonable actitud la llengua popular l'ha batejat com "ni fer ni deixar fer". La Comissió Bilateral Generalitat-Estat espanyol no s'ha tornat a reunir des del ja llunyà juliol de 2011. De facto, l'Estatut es considera mort... però alhora no es dona el vistiplau a cap mesura que explori una sortida raonable a aquesta situació agònica, ja sense recorregut. Es tracta de no fer res ni deixar fer res als altres, amb la ingènua -però alhora malintencionada- pretensió de que tot s'anirà podrint poc a poc, i tal dia farà un any. Sembla clar que les coses no van en aquesta plàcida direcció. Que ningú fingeixi sorpreses quan sigui el moment, doncs.

La setmana passada, la coberta d'un diari espanyol jugava malintencionadament amb una imatge del president Mas amb una copa de cava, tot advertint que "les provocacions" acaben passant factura. És estrany (o potser no tant) que la fiscalia no actuï d'ofici davant d'una crida encoberta al boicot d'un producte comercial, sigui quin sigui i provingui d'on provingui. En tot cas, el més sorprenent és la inconsciència sobre les potencialitats d'un boicot en sentit contrari, atès el pes econòmic de Catalunya: el 20% del PIB espanyol. Per pura decència, aquí no es vol jugar aquest joc pervers. Eslovènia és un cada dia més pròsper país de la Unió Europea, mentre que Sèrbia està fora de tot arreu. Alguns no ho recorden, això. Jugar amb foc, o amb cava, sí que acaba passant factura. Sempre.

Més que una sorpresa, la renúncia del papa Benet XVI a continuar el seu pontificat va suposar gairebé una commoció a nivell mundial. L'interès vivíssim per aquesta qüestió, que en aparença només hauria de preocupar els catòlics practicants, convida a fer-se alguna pregunta sobre la veritable dimensió del procés de secularització que, en aparença, ja estem acabant de consumar. Potser cal, en primer lloc, reformular el tema: l'allunyament de moltes persones de la religió institucionalitzada, ¿és realment una mostra de secularització? Fins a quin punt la curiositat suscitada per la renúncia del papa i, en general, de tot allò que té a veure amb la religió, mostra una actitud social contradictòria cap a aquest tipus de qüestions? Tot plegat està relacionat amb l'eclosió de les noves formes d'espiritualitat associades al món New Age? Signes del temps, sens dubte.

L'allau de casos d'escoltes il·legals a polítics i altres persones, o la filtració de documents que comprometen la vida íntima de la gent, ens ha fet recordar de cop i volta que això de la privacitat també és un dret elemental. Qualsevol usuari d'Internet contempla cada dia com la publicitat que s'insereix en determinades planes que visita coincideix sospitosament amb el contingut dels seus emails, les seves afinitats, etc. El fet ens sembla irrellevant, però aquest judici de valor potser és massa benvolent. Si a les velles males pràctiques de posar micròfons on no toca hi afegim les potencialitats de la xarxa per expandir universalment, i en qüestió de segons, tones d'informació, el panorama resulta ben inquietant. I és que el mal costum de tafanejar ha existit sempre, però mai no havíem vist un pati de veïns tan gran com aquest per a fer safareig.

La transparència és un valor inseparable dels principis democràtics més elementals. En aquest sentit, qualsevol denúncia feta des dels mitjans de comunicació que contribueixi, ni que sigui mínimament, a aclarir i eradicar casos de corrupció política ha de ser rebuda sempre amb un gran aplaudiment. El problema és que, cada cop més sovint, la sospita pot arribar a desplaçar-se, i no precisament per casualitat, cap al mateix "sospitador". Es tracta de sospitadors extraordinàriament selectius que, per sistema, són implacables amb allò que perjudica els seus propis interessos empresarials, i dòcilment amables i desmemoriats, en canvi, amb els qui els beneficien. Fóra fantàstic que les denúncies, vinguin d'on vinguin i vagin adreçades a qui sigui, tinguessin com a únic objectiu final desemmascarar els corruptes. Perquè la resta també és corrupció, i queda impune.

Aquests són justament els tres elements que fan intel·ligible una frase, base de la nostra comunicació i fonament dels nostres arguments. El primer -el subjecte- sembla el més obvi, però en l'esfera de la política pot ser objecte de discussió. En un determinat moment, una col·lectivitat reclama allò que considera els seus drets, expressa la seva voluntat, indica què vol fer. Què i qui és aquesta col·lectivitat? Un grup casual de persones o bé un subjecte polític? La majoria absoluta del Parlament de Catalunya va expressar dimecres passat, d'una manera escrupolosament democràtica, que el subjecte d'aquest procés és el poble de Catalunya. No es tractava de cap decisió intempestiva o arbitrària: responia directament a la voluntat majoritària dels ciutadans, expressada amb transparència de les urnes. És tot just aquest fet el que atorga una indiscutible legitimitat democràtica al procés.

El cas Lance Armstrong és alguna cosa més que una anècdota esportiva. Ens situa davant mateix de la naturalesa de l'esport en el context de la cultura de masses, ben diferent dels seus orígens. A Lance Armstrong se li demanava fer coses que no estan a l'abast d'un ésser humà normal, però alhora se li exigia una estricta normalitat en els seus hàbits. Tot plegat porta, inexorablement, al dopatge. La responsabilitat de tot plegat, en tot cas, no és del ciclisme ni de l'esport en general, sinó de l'espectacularització que reclamen els mitjans de comunicació per a poder mercantilitzar-lo. És probable que aquest cercle pervers no es trenqui simplement fiscalitzant encara més l'ús del dopatge, sinó refundant de cap a peus l'esport institucionalitzat i els valors en què aquest es basa. Per suposat, això no serà senzill, però l'alternativa actual comença a ser inassumible des de qualsevol perspectiva.

L'atur va baixar un 0,79% respecte al mes de novembre, cosa que es tradueix en 5.135 persones aturades menys. Sembla poc i, de fet, és molt poc: a Catalunya hi ha 646.956 desocupats. La xifra, doncs, resulta numèricament irrisòria, però justifica, ni que sigui a nivell de mínims, un intangible important: la confiança. L'any 1995, Francis Fukuyama va publicar Trust: The Social Virtues and the Creation of Prosperity, un assaig brillant i molt documentat sobre el paper en l'economia d'aquesta cosa en aparença etèria que anomenem "confiança". Convé no identificar la confiança amb la il·lusió fantasiosa, però també és necessari que el rigor, l'objectivitat i el realisme no ens la facin perdre de vista. L'economia no funciona sense confiança, però la confiança no sorgeix sense una base econòmica sòlida... Com trencar aquesta obstinada recursivitat?

Observar la vida amb total lucidesa des de la insòlita talaia dels 104 anys és una experiència reservada a ben poques persones. Des de la perspectiva de les idees, la desaparició del doctor Moisès Broggi ens ha de fer evocar unes quantes coses importants. La primera, que el compromís nacional no té res de sentiment irracional, com alguns ens volen fer creure: Broggi va ser alhora un gran científic i un enorme patriota. La segona, que una tècnica mancada dels referents essencials de l'humanisme és ben poca cosa, i fins i tot pot arribar a resultar un xic inquietant. La mort de Moisès Broggi, finalment, és motiu per a fer una nova recapitulació sobre la naturalesa del segle XX, que ell va viure intensament. Fa una dècada, l'any 2002, IDEES va entrevistar el doctor Broggi centrant-se sobretot en aquest darrer punt.

La creació de nous Estats ha anat en augment a tot arreu: a les democràcies liberals occidentals, als antics països comunistes d'Europa de l'Est, a l'Àfrica... L'any 1999, la politòloga nord-americana V. O. Bartkus va provar d'oferir a The Dynamic of Secession una explicació general del del fenomen, basat en un estudi comparatiu dels nombrosos exemples històrics de secessió. El llibre desenvolupava un marc global, especificant els elements necessaris per a una crisi de la secessió i discutint les qüestions de fons que la sustenten. La conclusió general, que aquí només oferim en forma de pinzellada, és que la decisió final, el gran sí o el gran no, es basa en un càlcul col•lectiu sobre els avantatges i els inconveninents de canvi, a curt, a mitjà i a llarg termini. Val també per a Catalunya, la tesi de Bartkus?

Comença una nova legislatura al Parlament de Catalunya, i resulta inèdita en molts sentits. L'objectiu central que es planteja, però, no és pas nou. Des dels seus inicis fa més d'un segle, el catalanisme polític ha buscat mecanismes per preservar la identitat catalana i el benestar dels ciutadans. La Mancomunitat, la Generalitat republicana o l'actual han estat intents d'assolir aquests dos objectius en el si de l'Estat espanyol. Finalment, això no s'ha aconseguit, malgrat els esforços i les renúncies realitzats. En aquesta nova legislatura s'intentarà que aquell doble objectiu del catalanisme polític es pugui consumar finalment per mitjà d'un Estat propi que el garanteixi. El procediment no és altre que el de la democràcia en estat pur: es tracta de preguntar als ciutadans de Catalunya quin futur desitgen per a ells i per a les generacions futures.

Probablement, el ministre Wert va creure que, amb el seu projecte de llei, s'enfrontaria només a un determinat govern o partit polític. Resulta, però, que tant la societat civil catalana com els seus representants de quasi tots els colors polítics han fet pinya defensant alguna cosa més que la immersió lingüística. El que estava en joc era, en realitat, un determinat model de societat avalat per un recorregut de 30 anys i amb el suport de la immensa majoria de catalans. Estem parlant, doncs, d'una cosa que no és negociable com si es tractés d'una normativa qualsevol. La immersió lingüística no és el resultat d'un càlcul polític conjuntural, sinó l'assumpció d'una divisa compartida des de la dècada dels anys setantes: una identitat integradora que ha fet de la llengua una porta oberta, no una barrera. A Madrid, l'oposició gairebé unànime a aquesta proposta hauria de ser tinguda molt en compte.

Volem una societat justa només per a fer un Estat propi, o bé volem un Estat propi només per a reformar la societat? Hi ha distincions que semblen pertinents, i fins i tot coherents, però que en realitat contenen considerables despropòsits conceptuals. Ningú no vol un Estat per a viure-hi pitjor, ni és gaire probable que ningú pensi que les polítiques redistributives porten màgicament a l'Estat propi. El nacionalisme cívic del segle XXI no es pot permetre quedar-se encallat en divisions que paralitzen l'acció política, o la compliquen enormement. Individus, col·lectius? Si l'objectiu final és el benestar de les persones, recordem que les persones formen part sempre d'una determinada col·lectivitat: no hi ha "llengües individuals", per exemple. És així de senzill. Fóra interessant, doncs, que a l'hora de prendre decisions provéssim de bandejar l'immens pedregar dels paranys conceptuals.

La democràcia és això. El que pugui passar després, a mitjà termini, no canviarà el caràcter històricament transcendental dels comicis del 25 de novembre de 2012. Des de la perspectiva de les idees, la condició de possibilitat per pensar o repensar un concepte és haver-lo verbalitzat prèviament. Això és el que hem estat fet els catalans en els darrers tres mesos, des d'una discrepància exemplarment pacífica, des d'una mentalitat democràtica que no ens ve de nou. Passi el que passi el dia 25 de novembre, sigui quina sigui la composició final del Parlament de Catalunya, és innegable que haurem viscut moments històrics. Per primera vegada en la història moderna del país, la possibilitat de crear un Estat propi ha centrat una campanya electoral. En el moment d'exercir el dret a decidir, uns apostaran legítimament per una cosa i uns altres, també legítimament, per una altra.

Barack Obama ha estat reelegit per un segon mandat i la seva victòria ha estat més clara del que molts analistes esperaven. Ha guanyat de llarg en nombre de grans electors (332) i finalment ha tret uns 3 milions més de vots populars que el seu rival Mitt Romney. Molts factors poden explicar aquesta victòria: l’excel·lent gestió d’Obama com a resposta a l’huracà Sandy, les limitacions d’un rival estigmatitzat per la seva imatge de multimilionari que evadeix capitals, l’eficiència brutal de la maquinària de campanya demòcrata especialitzada en el micromanagement per tal de fer arribar un missatge gairebé personalitzat als sectors que més convenen, i un llarg etcètera. Però potser l’element definitiu resideix en els profunds canvis demogràfics, ètnics i socials que estant vivint els Estats Units: la nova societat americana és molt més semblant al món emergent i globalitzat, més jove, més multicultural, més femenina. I això el Grand Old Party no ho ha sabut veure ni valorar: ha quedat com un partit del passat, dels homes blancs de més de 65 anys, dels radicals religiosos i financers. Això, juntament amb la seva oposició gairebé malaltissa a l’Obamacare i la seva defensa radical d’un neoliberalisme voraç (el “Deixeu de s’ensorri Detroit” de Romney contrasta amb els plans de salvament d’Obama a la indústria automobilística) han provocat una ensulsiada del Partit republicà de la qual trigarà anys a refer-se si no vol prendre consciència de que la vella Amèrica ja no tornarà. I per aquests rodals alguns també n’haurien de prendre nota...

Darrerament s'ha posat de moda descriure, amb tot luxe de detalls, què faria la Unió Europea si Catalunya es disposés d'un Estat propi. Una cosa és especular vagament amb allò que podria passar, i una altra ben diferent dibuixar amb una precisió fotogràfica què passarà. Només les persones amb capacitats paranormals poden arribar a conclusions d'aquest tipus. Sembla que n'hi ha moltíssimes, doncs. Espanya va ingressar a la UE l'1 de gener del 1986... contra tot pronòstic. A començaments del 1985 tot feia preveure que el veto de França, basat en raons relacionades amb la competència agrària, allargaria molt més el procés. No va ser així, però. En tot cas, era evident que, tard o d'hora, Espanya efectuaria el seu ingrés. Que en prenguin nota els qui disposen de capacitats paranormals de predicció detallista.

La principal lliçó de les passades eleccions al País Basc i a Galícia és, sens dubte, l’ensorrament electoral del PSOE. A Galícia, la victòria prevista d’un Partit Popular sociològicament molt ben ancorat a la societat gallega ha tingut com a correlat el fet que per primeta vegada els vots sumats del BNG i de la nova formació d’esquerra radical de Xose Manuel Beiràs superen els vots obtinguts pels socialistes. A Euskadi, el PNV ha recuperat la seva transversalitat tot i la pèrdua d’escons. L’espectacular pujada de BILDU (tot i que no supera els resultats del conjunt de l’esquerra abertzale de finals dels anys vuitantes) s’ha de llegir en clau de regularització d’una situació anòmala creada per la il•legalització ad hoc que va impedir la seva participació als comicis anteriors. L’enfonsament del PSE és especialment significatiu si tenim em compte que la valoració de l’acció de govern de Patxi López no era especialment dolenta i que els efectes de la crisi econòmica i les retallades són menors a Euskadi. Això deixa pensar que el resultat negatiu dels socialistes bascos és el preu que han hagut de pagar per haver estat els impulsors amb el PP de la marginalització electoral de bona part de la ciutadania basca a les eleccions de 2009. Però més enllà de tot això, la davallada dels socialistes –no gens circumstancial- certifica la fi del PSOE com el gran partit que va liderar la Transició, modernitzar moltes estructures bàsiques i culminar la integració a Europa. Més encara, la seva progressiva pèrdua de pes social i electoral significa també la fi del PSOE com a eix vertebrador d'una possible Espanya alternativa (amb totes les prevencions que calguin) a l'Espanya renacionalitzada pregonada per Aznar i la FAES.