No és habitual que als països de clima càlid hi hagi grans nevades i temperatures de 20ºC sora zero durant molts dies, ni que als de clima fred es produeixen onades de calor i els termòmetres s'enfilin als 45ºC, etc. En tot cas, per estrany o infreqüent que això sigui, sabem que aquestes coses passen i que les seves conseqüències poden ser en alguns casos catastròfiques. No podem evitar les ventades o els terratrèmols, però sí que podem modular intel•ligentment les polítiques encaminades a mitigar, en la mesura de les nostres possibilitats, les conseqüències d'aquests desastres. I aquí, tot just aquí, comença un debat clàssic. Ningú no dubta que cal invertir en màquines per netejar la neu de les carreteres, de ben segur, però... quantes cal comprar-ne? I quantes vies alternatives calen per evacuar una població en cas de risc extrem? Cal invertir enormes quantitats de diners en neutralitzar fenòmens que, molt sovint, s'esdevenen cada 60 o 70 anys, si és que arriben a passar mai? Tot plegat és molt menys senzill del que sembla, i en aquest sentit és un camp adobat per a la demagògia més primària. En tot cas, aquest assumpte ens remet per força, inevitablement, a un tema molt concret: el de les infraestructures. Avui lliurem a les vostres reflexions l’article d’Albert Serratosa, “Encerts i mancances. Els transports a Catalunya a les darreres dècades”, publicat al número 32 de la revista IDEES (Octubre-desembre 2009).

Aquesta setmana ha estat marcada per esdeveniments que, d’una manera o altra, relacionen ètica, poder, llibertat, economia i afirmació nacional: des del tancament del lloc web de descàrregues gratuïtes Megaupload al judici i posterior absolució de l’antic president de la Generalitat valenciana pel cas Gürtel, des dels dos judicis al jutge Garzón als constants entrebancs respecte del pacte fiscal entre Espanya i Catalunya... Més enllà, però, d’una simple equació entre poder i diners, entre governança i aritmètica, considerem que el que està en joc és la substància ètica de les relacions entre tots aquests aspectes de la societat que acabem d’esmentar. Per il•lustrar-ho us proposem un article ja clàssic de la filosofia política, “La riquesa ètica de les nacions”, de Tom Donaldson, publicat al número 25 de la revista IDEES (Gener/març 2005)

La mort del polític Manuel Fraga Iribarne (1922-2012) ha fet aflorar, de cop i volta, els tabús més inconfessables de la Transició espanyola. El relat que sosté aquest episodi històric resulta tan extraordinàriament fràgil que de vegades sembla que frega els límits de la inefabilitat. Al llarg de seva la llarga vida, Fraga va ocupar espais molt importants de poder tant en el si d'una dictadura fruit d'un cop d'Estat que va desembocar en una guerra civil com en el si d'una democràcia basada en l'Estat de dret. Va col•laborar amb un règim autoritari i aïllat i amb un altre que gaudia de legitimitat internacional. Se'l pot implicar en actes i episodis més que qüestionables, i també se'l pot relacionar amb un esperit de reconciliació que va donar els seus fruits. A començaments dels 70 era un "aperturista" i poc abans de la seva mort, un dinosaure d'altres temps. La suma d'aquests elements configura un relat més aviat dubtós, ple de sargits biogràfics i d'omissions cridaneres. Ens falla la memòria, la història, l'oblit, o tot plegat?

L’anunci de la possible convocatòria d’un referèndum –vinculant- sobre la independència d’Escòcia d’aquí a 18 mesos o a tot estirar al 2014 sembla que està movent les línies d’una Europa de les nacions on, de sobte, sembla que ja res no estigui del tot tancat. Davant dels dubtes i de les tergiversacions del govern d’Ian Cameron i de la indefinició de les institucions comunitàries (les quals es posen d’acord sobre si una Escòcia independent esdevindria automàticament membre de ple dret de la Unió Europa), tot apunta a que ens podem trobar davant la quarta onada de creació d’estats vaticinada per diversos experts. Per això us proposem la lectura d’un acurat informe sobre la situació a Escòcia publicat al número 33 de la revista IDEES (octubre/desembre 2010) dedicat monogràficament a les noves estatalitats i als processos de sobirania.

L'any que comença, el 2012, conté una celebració ben incòmoda: la de l'euro com a moneda única europea. Alguns afirmen que del 2002 ençà els preus s'han apujat si fa no fa un 66,386%. O, dit d'una altra manera, que l'ús real que fem de les monedes d'euro és exactament el mateix que el de les monedes de 100 pessetes; que utilitzem el bitllet de 50 euros com si fos el de 5.000 pessetes, etc. D'aquí surt el fatídic percentatge del 66,386%. L'any que deixem enrere, el 2011, tampoc ens servirà en el futur per celebrar grans coses: la UE ha estat a punt de naufragar com a projecte polític de gran abast. De fet, la idea mateixa d'unitat incondicional d'Europa ha quedat greument tocada, i no només pel cas de Grècia. Sigui com sigui -i ara arriben les bones notícies- la implantació de l'euro tindrà, a llarg termini, un efecte molt positiu a l'hora de competir en un món globalitzat. I és evident que, de cara al futur, és millor una Europa unida que no pas un artefacte precari a dues o més velocitats. Fa aproximadament una dècada, les coses es contemplaven d'una altra manera. Aquest interessantíssim text sobre Europa que el lector pot consultar sencer fou publicat per la revista Idees l'any 2003, en el número 20, i va ser coordinat pel professor Klaus-Jürgen Nagel. Llegir-lo ara, amb perspectiva, resulta prou alliçonador.

El cèlebre article de Samuel P. Huntington, Xoc de civilitzacions?, que oferim íntegrament als lectors en el document adjunt en PDF, en la traducció catalana que fou publicada al número 23/24 de la revista Idees, formulava la hipòtesi de que després de la confrontació de la Guerra Freda vindria alguna cosa semblant a una guerra de civilitzacions. Els fets del 11 de setembre de 2001 van semblar donar-li la raó a Huntington, tot i que això resultaria matisable en molts sentits. En tot cas, és evident que l'any 1993 l'anàlisi no era de cap manera absurda o improcedent. La mort del dictador coreà Kim Jong-Il, fill del dictador coreà Kim Il-Sung, i pare del futur dictador coreà Kim Jong-Un, convida a rellegir l'article de Huntington per l'especialíssima situació que planteja la Corea encara dividida: una mateixa cultura mil•lenària enfrontada per raons que, en aparença, ja estaven superades. Si no fos pel dramatisme de la situació, podríem parlar d'un laboratori perfecte. A finals de l'any 2011, ¿el cas coreà confirma o bé desmenteix la tesi de Xoc de civilitzacions?

Els tombeaux que componien els violagambistes i els llautistes del segle XVII i XVIII eren justament això: tombes sonores, monuments efímers contra l'oblit. El passat 23 de novembre ens va deixar la soprano Montserrat Figueras, una de les nostres artistes amb més projecció internacional. El seu marit, el mestre Jordi Savall, és precisament el músic que ha recuperat el gènere del tombeau, i l'ha portat fins els seus límits expressius.

La paraula "oci" i la paraula "negoci" estan lligades indefectiblement per l'etimologia. En llatí, nec otium significa literalment "no oci". La setmana vinent, com sol ser habitual, suposa un trasbals laboral important, per que el dimarts 6 es commemora la Constitució espanyola i el dijous 8, la Immaculada Concepció.

El nomenament (o hauríem de dir "col•locació"?) de Mario Monti com a primer ministre i ministre d’economia i finances d'Itàlia ha estat a punt d’obrir un debat sobre la naturalesa i els límits del sistema de la democràcia representativa. Ha estat a punt, sí, però finalment el debat s’ha diluït...

Les darreres declaracions de la cancellera Angela Merkel sobre l'"Europa a dues velocitats" ha reobert un debat que ja existia però que pocs gosaven verbalitzar. És Berlín la veritable capital d'Europa? És Alemanya el centre absolut de la Unió? Quina és, doncs, la funció de la resta de països del Vell Continent en el projecte comú de la UE?

Arran de l’apagada de llum que va patir l’aeroport de Barcelona-El Prat el dimarts 8 de novembre i de les greus amenaces que pesen sobre els aeroports de Reus i de Girona, considerem que paga la pena reflexionar de manera pausada i amb amplitud de mires sobre el tema de les infraestrucrures a Catalunya en general i sobre la situació dels aeroports catalans en particular. Us oferim, doncs, l’article de Xavier Fageda “Situació actual i escenaris de futur dels aeroports de Catalunya” publicat al númro 32 de la revista IDEES (octubre-desembre 2009)

Aquesta setmana ha estat marcada, a banda de la fugida endavant en el tema de la crisi de l'eurozona, per l'ingrés de Palestina a la UNESCO que, recordem-ho, és una organització que forma part de les Nacions Unides. Aprofitant la polèmica, volem compartir amb vosaltres un article de la professora Adina Friedman sobre el significat de l'ètica, de la pau i del conflicte en el context israelo-paslestí, publicat al número 25 de la revista IDEES (gener-març 2005)

Tota aquesta setmana ha estat sacsejada per les diverses reunions que s’han mantingut per tal de mirar de salvar l’euro in extremis... i per extensió tota la Unió Europea. A banda de l’interès intrínsec de la notícia, considerem que el destí de l’euro va més enllà de la crisi financera i econòmica actual en tant que també constitueix un símptoma més que preocupant de l’estat general (social, polític, cultural) d’Europa.

Aquest setmana ha vingut marcada per la reunió de la Conferència Internacional de Donostia, per promoure la Resolució del Conflicte a Euskal Herria i ens ha semblat escaient publicar un article de Javier Pérez Royo, publicat al número 27 de la revista IDEES (octubre-desembre 2005) sobre la problemàtica que planteja la reforma de l’estructura de l’estat.

Arran del segrest per part de la la milicia islamista al Shabab de la cooperant catalana Montserrat Serra Ridao, professora de l’IES El Pedró de L’Escala, i de la seva companya - de la qual encara no se n’ha fet publica la identitat- hem considerat escaient publicar un article de Rafael Grasa publicat al número 10 de la revista IDEES (abril-juny 2001) sobre la problemàtcia de les ONG.

Amb motiu de la mort de Steve Jobs, hem considerat oportú recuperar un article de Pascal Le Merrer publicat al número 9 de la revista IDEES, a principis de l’any 2001.

Davant el caire polèmic de les argumentacions que Alain Finkielkraut desplega en l’entrevista precedent, la redacció d’Idees i els coordinadors del dossier vam considerar oportú encarregar algunes rèpliques a algunes persones coneixedores del tema. Vam pensar que la posició intel•lectual del pensador francès donava força joc; a continuació en teniu el resultat.

En aquesta entrevista, encara plenament vigent deu anys després. Finkielkraut planteja els dilemes entre uniformitat i diversitat, drets de les minories i la igualtat preconitzada per la República francesa, i les relacions de vegades tibants entre pluralitat i espai públic.

L’historiador Josep Termes va morir la matinada del divendres 9 de setembre als 75 anys d’edat. Home de gran coratge, especialitzat en la història del moviment obrer i la seva relació amb el catalanisme polític, va cedir el seu llegat bibliogràfic al Museu d'Història de Catalunya.

L’ofensiva actual del TSJC contra el sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya des de l’albada de la recuperació dels drets nacionals dels catalans no ens ve de nou. Per això publiquem un article que tot just ens acaba d’arribar: “L’Estat espanyol i la llengua catalana”, de Miquel Siguan (Barcelona, 1918-2010).

L'acord al que han arribat PSOE i PP per a realitzar una reforma constitucional d'urgència -i en una molt determinada direcció ideològica- ha estat contemplada des d'amplis sectors del catalanisme com un menysteniment de la realitat nacional d'altres pobles de l'Estat. És cert que es tracta d'una simple "piconadora constitucional"? On queda la noció de pluralitat, que va ser un dels motius principals esgrimits pel president Zapatero per distanciar-se, precisament, dels plantejaments del PP?

El número 33 de la Revista IDEES sobre Noves estatalitats i processos de sobirania dirigit per Hèctor López ha estat ressenyat amb un post per llibres gencat, el bloc de les publicacions de la Generalitat de Catalunya.

Vint anys després de la independència de la Unió Soviètica, Ucraïna encara veu com Rússia marca la major part de la seva agenda política i internacional. El veïnat amb el gegant rus, que domina el subministrament d’energia de l’exrepública soviètica, explica el comportament electoral, les prioritats econòmiques i fins i tot l’adscripció religiosa dels ucraïnesos.

Montenegro va ser l’última de les repúbliques iugoslaves en assolir la seva independència, a la qual va accedir de forma gradual, guanyant espais de sobirania, fins que un referèndum amb un resultat ben ajustat va certificar la secessió. Avui en dia la poca solidesa de l’economia i la fragmentació ètnica dibuixen un panorama incert.

Macedònia va ser l’única de les repúbliques que integraven Iugoslàvia que es va independitzar de la federació sense un conflicte bèl•lic previ. Aquest fet no ha privat aquest nou estat d’enfrontar-se a greus problemes, com l’encaix de la important minoria albanesa o l’etern conflicte amb Grècia per la denominació oficia del país, que encara marquen la seva agenda política i internacional

Lituània va ser la primera nació de la Unió Soviètica a espolsar-se el jou de Moscou, no sense dificultats i vessament de sang. El poble lituà va saber aprofitar l’escletxa oberta per Gorbatxov per aconseguir reformes democràtiques que van precipitar la independència. Lituània va obrir el camí que van recórrer molts altres països a principis dels 90.

Un estudi conclou que l’existència de la llengua catalana és una realitat obviada per les televisions privades espanyoles. No només no s’emet cap contingut en un idioma amb nou milions de parlants, sinó que les declaracions de catalanoparlants incloses en peces informatives són en castellà i els continguts que inclouen doblatge o subtitulació en català s’ofereixen solament en castellà.

La recuperació de l’estatalitat perduda amb la invasió soviètica va ser l’eix estratègic clau del procés secessionista de Letònia enfront d’una URSS col•lapsada. Plenament integrada a les estructures atlàntiques, encara ha d’acabar d’amotllar la important minoria russa mentre malda per sortir de la crisi econòmica, molt severa a la república bàltica.

Estònia va aprofitar l’esfondrament soviètic per accedir a una independència ràpida i incruenta. Un cop constituïda en estat, aquesta república bàltica ha aplicat programes polítics fortament liberals que s’han traduït en un creixement econòmic ràpid, frenat en sec amb la recent crisi financera

La independència de Kosovo, proclamada unilateralment pel seu parlament i mai sotmesa a referèndum, és un procés sense precedents a nivell internacional. Un cop constituït, l’estat més jove i més pobre d’Europa té seriosos problemes econòmics i de legitimitat institucional.