IDEES, revista de temes contemporanis

Llibres per a entendre'ns

 Karl Kraus, La Antorcha (Acantilado, 2011)

Als articles que Karl Kraus va anar publicant al llarg de quasi quaranta anys a Die Fackel, la revista que ell mateix editava i que pràcticament escrivia sol (el 2011 El Acantilado en va publicar una excel·lent antologia), ja s’hi pot trobar en fase embrionària el tipus de societat que ens ha tocat viure a tots nosaltres, la societat de la propaganda.

Alguns dels casos que descriu Kraus amb tot el seu deliciós sarcasme poden semblar purament frívols però no ho són gens. Al 1915, per exemple, la gran preocupació de les autoritats vieneses és la de crear una moda pròpia capaç de competir amb la moda parisenca. Quan Kraus s’ocupa del cas, un comitè oficial ja ha encarregat una obra de teatre que presenti el triomf de la faldilla estreta vienesa sobre la faldilla ampla parisenca. El món real que descriu Kraus i el món de ficció que uns anys més tard descriurà Musil recordant la Viena d’aquest mateix període no pot ser més coincident: no em negaran que la iniciativa —amb comitè i tot— sembla extreta directament de L’home sense atributs. Quan llegim Kraus, Musil, Broch, tenim la impressió que la vida social de l’Imperi Austrohongarès, almenys en la seva última fase, en la de decadència, va ser com el laboratori on es van crear totes les essències del tipus d’estupidesa humana que havia de dominar els segles XX i XXI.

Mentre el comitè nacional, en plena Gran Guerra, dedica tots els seus esforços a dissenyar faldilles, Kraus intervé en una polèmica que enfronta la infanta Maria de las Neus de Braganza i de Borbó amb la comtessa de Bertchtold. La primera —encara en plena possessió del bon criteri aristocràtic— demana que, en lloc de preocupar-se per competir amb la moda parisenca, les dames de l’alta societat vienesa renunciïn a tota pompa i entreguin als soldats la llana utilitzada per confeccionar les seves gales, i afegeix que els productes de pastisseria serveixin també per alimentar els soldats i no pas per afalagar els estómacs de les belles dames. La comtessa, en canvi —ja posseïda per la mentalitat petitburgesa—, troba escandaloses les propostes de la infanta i declara que el cultiu de la moda és, en aquells moments, més necessari que mai. Se sent obligada, per patriotisme, a donar feina als tallers de costura. No fer-ho seria trair l’interès general.

De tot plegat, Kraus en treu le seva pròpia conclusió: "Es pot dir tranquil·lament que una dona no ha de ser bella mentre existeixin les trinxeres. Però exigir que es converteixi en patriota davant del mirall suposa un acte d'alta traïció a la bellesa i converteix el patriotisme en alguna cosa lletja" Aquesta traïció a la bellesa, que la nostra època ha vist triomfar definitivament, té unes implicacions molt més profundes del que ens podria fer pensar l’aparent frivolitat de la moda: "Aquí, la bellesa està al servei del sastre -escriu Kraus-. És més, aquí la vida mateixa està al servei del mitjà de vida, i nosaltres, els que mengem, som el seu aliment. No satisfem les nostres necessitats acudint al botiguer, sinó les seves a través nostre. D'aquesta constitució espiritual sorgeix una guerra mundial, d'aquesta profunda immoralitat de la vida, que transcorre en una nefasta barreja d'ús i sentiment, sense valentia per la necessitat pròpia: només sorgeix d'allí i no dels problemes anomenats «Alsàcia» o «Galitzia»". Està escrit en temps de guerra. No és cap exageració.