IDEES, revista de temes contemporanis

Édouard Balladur  Maquiavel en democràcia  Barcelona: Mina, 2007.  

Édouard Balladur (Esmirna, 1929) és un polític ben conegut a França i a la resta d'Europa. Va ser primer ministre de la República entre 1993 i 1995, en l'època dura de la cohabitació amb el Partit Socialista de François Mitterrand. Va viure les inevitables convulsions provocades per una política liberalitzadora que va xocar sempre amb el vell corporativisme disfressat de nou progressisme (almenys segons la versió del propi interpel•lat, que naturalment era jutge i part). Sarkozy, per cert, va prendre nota del truc, i després, quan alguns pretenien elevar certs privilegis arbitraris a la categoria de drets adquirits, ho denuncià sense complexos davant l'opinió pública francesa. Després de llegir el text de Balladur, el lector podrà comprovar que no acabem de nomenar a Sarkozy per casualitat, tot i que el caràcter d'ambdós personatges, més enllà del polític, resulti gairebé antagònic.

Fins a la contundent irrupció de Maquiavel (1462-1527) en el panorama de la filosofia occidental, els pensadors polítics es van preocupar, com no podia ser d'altra manera, de la polis. L'obra del secretari florentí, en canvi, es referia únicament i exclusivament a la mecànica del poder, pura i dura (almenys en el cas d'El príncep, els Discorsi són un altre assumpte més complex). A principis del segle XVI, però, no existia res semblant a la televisió, els sondejos demoscòpics o les grans campanyes electorals. L’innegable mèrit d’Éduard Balladur consisteix a haver dut a terme l'aggiornamento d'uns plantejaments que -no ens enganyem-resulten tan incòmodes ara com fa cinc segles. Es tracta d'una honrada professió de lucidesa o bé d'un cinisme impúdic? Probablement, de totes dues coses alhora. El fascinant llibre de Balladur, en tot cas, defugia aquesta dicotomia primària. En democràcia, Maquiavel seria una mena de gestor i intèrpret d'imatges en perpetu procés de canvi. Els prínceps del segle XXI ja no s'ocupen d'acovardir al poble, sinó de modular els fugaços resultats de les enquestes d'acord amb els seus interessos. No imposen el seu discurs: prefereixen tenir sota control la seva visibilitat mediàtica. No ordeixen grans mentides per amagar els seus errors: aprenen a ploriquejar davant una opinió pública que, tard o d'hora, acaba sabent-ho tot; aquesta aparença de vulnerabilitat els fa més humans, més propers. El rei d'Espanya això ho va entendre fa ben poques setmanes. A més, "el prestigi neix de les dificultats superades". Els prínceps del segle XXI ja no depenen de les benediccions dels papes ni dels compliments dels emperadors, sinó de l'humil vot de l'aturat i la mestressa de casa. No surten als quadres dels grans pintors, sinó en la bigarrada confusió de la tele o en els racons més inesperats dels diaris, tot és efímer i casual. Per això, el polític ha de ser "pròxim i llunyà, idèntic i diferent". El Maquiavel postmodern ja no és un animal polític, sinó mediàtic. Heus aquí la bona o mala nova que Balladur descriu magistralment.