IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

El Maquiavel postmodern Ferran Sáez Mateu

Édouard Balladur  Maquiavel en democràcia  Barcelona: Mina, 2007.  

Édouard Balladur (Esmirna, 1929) és un polític ben conegut a França i a la resta d'Europa. Va ser primer ministre de la República entre 1993 i 1995, en l'època dura de la cohabitació amb el Partit Socialista de François Mitterrand. Va viure les inevitables convulsions provocades per una política liberalitzadora que va xocar sempre amb el vell corporativisme disfressat de nou progressisme (almenys segons la versió del propi interpel•lat, que naturalment era jutge i part). Sarkozy, per cert, va prendre nota del truc, i després, quan alguns pretenien elevar certs privilegis arbitraris a la categoria de drets adquirits, ho denuncià sense complexos davant l'opinió pública francesa. Després de llegir el text de Balladur, el lector podrà comprovar que no acabem de nomenar a Sarkozy per casualitat, tot i que el caràcter d'ambdós personatges, més enllà del polític, resulti gairebé antagònic.

Fins a la contundent irrupció de Maquiavel (1462-1527) en el panorama de la filosofia occidental, els pensadors polítics es van preocupar, com no podia ser d'altra manera, de la polis. L'obra del secretari florentí, en canvi, es referia únicament i exclusivament a la mecànica del poder, pura i dura (almenys en el cas d'El príncep, els Discorsi són un altre assumpte més complex). A principis del segle XVI, però, no existia res semblant a la televisió, els sondejos demoscòpics o les grans campanyes electorals. L’innegable mèrit d’Éduard Balladur consisteix a haver dut a terme l'aggiornamento d'uns plantejaments que -no ens enganyem-resulten tan incòmodes ara com fa cinc segles. Es tracta d'una honrada professió de lucidesa o bé d'un cinisme impúdic? Probablement, de totes dues coses alhora. El fascinant llibre de Balladur, en tot cas, defugia aquesta dicotomia primària. En democràcia, Maquiavel seria una mena de gestor i intèrpret d'imatges en perpetu procés de canvi. Els prínceps del segle XXI ja no s'ocupen d'acovardir al poble, sinó de modular els fugaços resultats de les enquestes d'acord amb els seus interessos. No imposen el seu discurs: prefereixen tenir sota control la seva visibilitat mediàtica. No ordeixen grans mentides per amagar els seus errors: aprenen a ploriquejar davant una opinió pública que, tard o d'hora, acaba sabent-ho tot; aquesta aparença de vulnerabilitat els fa més humans, més propers. El rei d'Espanya això ho va entendre fa ben poques setmanes. A més, "el prestigi neix de les dificultats superades". Els prínceps del segle XXI ja no depenen de les benediccions dels papes ni dels compliments dels emperadors, sinó de l'humil vot de l'aturat i la mestressa de casa. No surten als quadres dels grans pintors, sinó en la bigarrada confusió de la tele o en els racons més inesperats dels diaris, tot és efímer i casual. Per això, el polític ha de ser "pròxim i llunyà, idèntic i diferent". El Maquiavel postmodern ja no és un animal polític, sinó mediàtic. Heus aquí la bona o mala nova que Balladur descriu magistralment.


>Veure més articles

Diari de les idees | 23/05/2013

Ich hatt' einen Kameraden...

Imagen de artículo

A Alemanya i altres països d'Europa, l'acte on va participar fa poc la delegada del Govern d'Espanya a Catalunya, María de los Llanos de Luna Tobarra, tindria conseqüències penals, no només polítiques. La División Azul va ser la primera iniciativa internacional del govern facciós i il•legítim de Franco, i va consistir a donar suport militar coordinat al govern criminal del Tercer Reich alemany. Qualsevol homenatge a aquella orgia de sang resulta vergonyós. El problema és que encara és legal. L'enaltiment del terrorisme és una figura jurídica, i l'enaltiment del totalitarisme també hauria de ser-ho. Fa poc, el Govern espanyol va malgastar 280.000 euros al sinistre Valle de los Caídos, construït amb mà d'obra esclavitzada. Això sí: els nazis sempre són els altres. >llegir

Diari de les idees | 16/05/2013

El socialisme real, encara

Imagen de artículo

A Veneçuela s'han quedat sense paper de vàter i altres productes de primera necessitat, cosa que ha obligat a adoptar un pla de xoc per part del govern de Maduro. No hi ha cap país a la Unió Europea, cap ni un, que tingui la riquesa natural o el potencial turístic d'aquest país americà. Tot i així, la República Bolivariana de Veneçuela, on es presumia d'haver eradicat bona part de la pobresa, naufraga. No és cap novetat. Va passar a l'Est d'Europa, a Cuba, a tot arreu. Com en els vells temps de Ceaucescu o Enver Hoxa, Maduro denuncia una obscura conxorxa d'especuladors i acaparadors: hi ha coses que, pel que sembla, no canvien mai. Des d'una perspectiva més ètica que no pas política, convé qüestionar la legitimitat d'un experiment d'enginyeria social que ja s'ha provat en tantes ocasions i que ha causat tants patiments inútils. >llegir

Diari de les idees | 09/05/2013

Espriu en temps de Twitter

Imagen de artículo

És sens dubte encomiable la tasca que els mitjans públics catalans estan fent per divulgar l'obra de Salvador Espriu, un dels millors poetes europeus del segle XX. En tot cas, hom té el dret a sospitar sobre la idoneïtat del format, perfectament adaptat als temps del Twitter però potser no gaire a les profunditats metafísiques de l'escriptor d'Arenys. Espriu requereix una lectura lenta i silenciosa, perquè el que vol expressar és justament el pas lent i silenciós de les hores, l'ombra breu i casual d'un núvol, la tonalitat verdosa del xiprer, l'ordre arquitectònic del capvespre. Durant molt de temps, Espriu va ser acusat de gèlid, críptic i inaccessible per al comú dels mortals. Ara, en el seu centenari, sembla un blogger loquaç que emet un tuit des del més enllà cada dos o tres hores. El canvi no deixa de resultar fascinador. >llegir

Diari de les idees | 02/05/2013

El segon ensorrament a Bangla Desh

Imagen de artículo

El primer va causar 405 morts i més de 1200 ferits. El segon podria ser molt pitjor, en cas que es produeixi un boicot, o bé una simple restricció d'importacions, per part d'Occident. Es tracta d'un dilema moral terrible, en la mesura que sense un gran toc d'atenció no hi haurà canvis en relació a les condicions dels treballadors, però amb mesures dràstiques es condemnarà milers i milers de persones a una misèria pitjor que l'actual. A la dècada del 1990, va passar una cosa semblant al Pakistan quan es va boicotejar la importació de material esportiu com a conseqüència de la denúncia d'una ONG: els nens treballadors van passar a ser nens captaires. En tot cas, la tragèdia de Bangla Desh haurà servit per entendre el sòrdid misteri del baix preu de determinats productes d'ús diari. No n'hi ha cap, de misteri. Convé, doncs, ser conscients de què passa quan comprem, i també quan no comprem. >llegir

Diari de les idees | 25/04/2013

L'exemple extremeny, llegir

Diari de les idees | 19/04/2013

Hiperinformació i deliri, llegir

Diari de les idees | 11/04/2013

Dependre dels qui depenen, llegir

Diari de les idees | 05/04/2013

Societats mutants, llegir

Diari de les idees | 27/03/2013

Xipre: el gran avís, llegir

Diari de les idees | 20/03/2013

Una normalitat anormal, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2013 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis