IDEES, revista de temes contemporanis

Els usos del desordre

Un empleat domèstic que es posa una granota d’obrer per impedir que l’aturin. Un jove amb un diari sota el braç, amb una tarja d’universitari o una carpeta amb enganxines catalanistes. L’ús de xarxes ètniques i familiars. Travessar fronteres de la UE per esquivar les diferents regulacions, vestir amb elegància, parlar a la policia en català. Tota mena d’habilitats, trucs i disfresses són corrents entre els immigrants per sobreviure en un entorn complicat.

Aquest treball és part del resultat d’una recerca etnogràfica realitzada a Barcelona entre octubre i desembre de 2007 a fi i efecte de procedir a una aproximació qualitativa a la relació entre el mercat laboral i la població immigrada en situació d’irregularitat. L’article s’ocupa de les estratègies elaborades per estrangers que el que tenen en comú entre ells és, d’una banda, que estant o han estat en situació d’irregularitat administrativa i, de l’altre, que tots procedeixen o d’Àfrica, d’Àsia o d'Iberoamèrica. La mirada del treball sobre les especificitats perceptives en relació a l’ordre i el desordre social analitza les dades obtingudes al llarg de l’estudi per centrar-se en tres aspectes fonamentals: el capital social (procedència formativa i’habilitats culturals), les xarxes transfrontereres (recursos informals com les xarxes d’amistats o de paisanatge) i, finalment, els usos del desordre o com fer-se invisible (maneres com la població estudiada intenta que sigui imperceptible l’estigma que els condemna). La població està dotada d’unes habilitats que hem significat sota l’epígraf de capital cultural que atorguen a gran part d’aquesta població oportunitats específiques per sortir airosos de la situació jurídica en la que es troben. Una part molt important d’aquest capital cultural del que s’ha anat parlant, ni tan sols és explotat, és ignorat o senyalat com inservible pels responsables de les polítiques d'immigració. El que es pot amagar sota aquestes afirmacions és de nou, un símptoma del dèficit que té la societat catalana a l’hora d’aprofitar els capital humà, ja siguin aquests nacionals o estrangers.