IDEES, revista de temes contemporanis

L'èxit dels partits

Un partit polític que vulgui créixer i ampliar suports ha de tenir molt en compte la seva estructura i el seu discurs. Això convé que es tradueixi en una bona piràmide de penetració social (que enllaci els quadres professionals amb militants, simpatitzants i votants), i també en un equilibri convenient entre idealisme i pragmatisme.

Un estudi recent, encarregat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), argumenta que els casos d’èxit en els partits polítics són resultat de condicionants diversos, però sembla que hi ha dos factors determinants. D’entrada, és essencial bastir una piràmide de penetració social. Ni la cúpula (polítics professionalitzats) ni la base (electors) han de ser excessivament àmplies o reduïdes, i calen uns nivells intermedis entre ambdós extrems que gaudeixin de bona salut. Aquestes capes connectores inclouen sobretot la militància i també un ventall de suports cívics: moviments afins, sindicats, simpatitzants, participants en primàries...

Jaume López (Universitat Pompeu Fabra) i Yanina Welp han elaborat aquest informe, que manté que l’altre factor crític és trobar un bon equilibri entre qüestions pràctiques i discursos idealistes. Tots dos s’han de combinar en relació amb escenaris complexos, i l’equació pot variar segons els objectius de la força política: prosperar en l’oposició, conservar el poder, impulsar un programa de grans canvis o no, etc. Però cal que els dos hi siguin presents en les proporcions apropiades.

S’han contemplat sis casos del món, tots ells basats en entorns democràtics i parlamentaris, i elogiats com a exemples de trajectòries d’èxit. Del conjunt, en destaquen el Partit Nacionalista Escocès i el Frente Amplio d’Uruguai, amb uns patrons que complementen una organització ben travada i un discurs equilibrat, i que han crescut notablement en temps recents. Altres casos de formacions ben arrelades mostren o bé un encongiment de la militància formal (Demòcrates EUA) o bé del segon nivell de participació (Verds alemanys, Laborisme britànic, PSOE espanyol).

Per descomptat, la mesura de l’èxit és de per sí complicada a l’hora d’establir comparacions. Aquí tendeix a centrar-se en la capacitat d’un partit per créixer, ampliar els seus suports en un determinat marc polític i influir en la conformació de les polítiques públiques.