IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

Leo Strauss i els jocs de mans anacrònics

LEO STRAUSS. La ciutat i l'home. Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 2000.

Es continua repetint (fins i tot sota el mandat d'Obama!) que Leo Strauss (1899-1973) és el responsable de la política exterior nord-americana. L'argument és el següent: Leo Strauss va ser el mestre d'Allan Bloom. Allan Bloom va ser el mestre de Paul Wolfowitz. Paul Wolfowitz és qui, en realitat, marcà la pauta ideològica de les grans decisions de la secretaria de defensa dels Estats Units en l'era Bush, comandada per Rumsfeld. La influència de Donald Rumsfeld i de l'anomenat Project for the New American Century (William Kristol, Robert Kagan, Richard Perle, etc) en la política de Bush és molt gran. Tant, que ha arribat fins Obama. Tot això és, en essència, versemblant. El que no acaba de quedar gaire clar és si el conjunt de totes aquestes baules formen una veritable cadena, el primer extrem de la qual seria Leo Strauss, i el penúltim l'anomenat moviment neoconservador (o neocon, segons la fórmula abreujada sorgida de les planes d'opinió del diari Le Monde Diplomatique). Si això fos així ens trobaríem davant d'un veritable monstre que, malgrat haver mort fa 40 anys, continua irradiant un missatge d'odi i de prepotència imperialista. Si això fos així, en definitiva, el veritable perill no serien les decisions de l'administració Obama en matèria de política internacional, sinó les perilloses idees que encara segreguen els llibres de Leo Strauss. Què en diuen, aquests llibres, de les relacions internacionals dels Estats Units amb la resta del món? Aquesta és la pregunta. La resposta és molt curta: res. Ni una línia. Ni una síl.laba. Les úniques relacions internacionals que li van interessar realment a Leo Strauss són les que explica Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, quan encara faltaven si fa no fa 2000 anys per a la creació dels Estats Units. Els altres grans referents d'Strauss són Plató, Maimònides i Baruch d'Espinosa (alguns encara escriuen Spinoza, oblidant que és una mera transcripció fonètica del topònim -Espinosa de los Monteros- que servia de cognom a aquest filòsof neerlandès d'origen sefardita). Hom podria pensar que les relacions entre, posem per cas, Atenes i Esparta descrites per Tucídides són directament transposables a les dels Estats Units i l'Iraq de Saddam Hussein. Això és possible, efectivament. En tot cas, cal recordar que de l'assenyada decisió del germà gran del popular conte infantil Els tres porquets també en podríem inferir alguns aspectes substantius de determinades doctrines militars, preventives o no. Per cert, la famosa frase segons la qual "en política només hi ha amics i enemics" no és de Leo Strauss, com s'ha repetit sovint, sinó de Carl Schmitt.


>Veure més articles

Diari de les idees | 22/07/2014

Ucraïna: separatistes o unionistes?

Imagen de artículo

Sobta escoltar a tots els mitjans de comunicació l'expressió "separatistes ucraïnesos", o "separatistes de Donetsk", etc. Sobta moltíssim, en la mesura que aquests suposats "separatistes ucraïnesos" es consideren a si mateixos unionistes russos. No "pro-russos", no, sinó russos; aquí el prefix no té gaire sentit, tret que no tinguem ganes de forçar la semàntica. Els unionistes russos de la il·legal República Popular de Donetsk han desestabilitzat la regió i, molt probablement, són els responsables directes de la tragèdia de l'avió de Malaysia Airlines. Si la comunitat internacional no reacciona és precisament perquè es tracta d'unionistes russos, que tenen el suport explícit i incondicional de Vladimir Putin. Sigui com sigui, convé no vulnerar el sentit precís de les paraules i ser més rigorosos a l'hora d'explicar determinats fets. Perquè resulta que el nom sí que fa la cosa, ara i sempre. >llegir

Diari de les idees | 15/07/2014

1914-2014: la memòria que s'apaga

Imagen de artículo

França va celebrar al mateix temps el 14 de juliol i l'inici de la devastadora "Guerra del 14". És una memòria que s'apaga, a la mateixa velocitat amb la que es van consumint els monuments commemoratius edificats a la dècada del 1920, escampats per tot el país. "À nos enfants morts pour la Patrie (1914-1918)", es llegeix en una plaqueta a tots els pobles i poblets de França. Malgrat el recordatori, pocs joves serien capaços avui d'entendre aquella massacre, ni de reviure-la emocionalment. Això no és bo, ni a França ni enlloc. La memòria és una qüestió important, en la mesura que constitueix una mena d'advertiment contra la repetició de velles errades. Convé cauteritzar les ferides, evidentment, però en cap cas ocultar-les, sobretot quan ja no queden veus per explicar les raons que van portar al desastre. >llegir

Diari de les idees | 08/07/2014

Preguntes sense possible resposta

Imagen de artículo

La pregunta alternativa proposada per Miquel Iceta desconcerta per diverses raons. La primera, pel moment, que és manifestament intempestiu. La segona, per les formes: la sensació d'improvisació per a esgarrapar uns minuts promocionals de Telenotícies no sembla infundada. La tercera, pel contingut: Iceta vol preguntar si l'Estat espanyol ha de respectar el que en el seu dia ja van decidir democràticament els catalans, és a dir, l'Estatut de 2006. El gran Salvador Dalí repetia sempre que "cal expandir la confusió". Sembla que aquest geni del surrealisme ha aterrat amb força a la política catalana. Ara només falta que el PP català proposi una tercera pregunta, potser inspirada en aquest cas en la part contractant de la part contractant de la part contractant dels germans Marx. Que ningú no ho descarti. >llegir

Diari de les idees | 01/07/2014

Reformes fiscals i miratges socials

Imagen de artículo

Una reforma fiscal (o electoral, o sanitària, o museològica, o el que sigui) no es fa mai en abstracte, sinó pensant en un determinat teixit social (o en una distribució demogràfica concreta, o en un mapa hospitalari predeterminat, etc.) En si mateixa, cap reforma no és bona ni dolenta. El que la fa eficaç o ineficaç és el fet d'adequar-se intel·ligentment a una situació real, no imaginària. És probable que la reforma fiscal que planteja Cristóbal Montoro parteixi d'una Espanya que ja no existeix: les classes mitjanes reals -no les fictícies que va desmuntar la crisi- ja no són hegemòniques. Qualsevol reforma fiscal hauria de partir d'aquesta senzilla constatació. Perquè resulta que el problema no rau en els trams ni en les magnituds percentuals de l'IRPF, sinó en l'existència o inexistència dels sectors de la població on s'han d'aplicar. >llegir

Diari de les idees | 25/06/2014

El cas Noos i la qualitat democràtica, llegir

Diari de les idees | 17/06/2014

Lideratges? Potser el problema és un altre..., llegir

Diari de les idees | 11/06/2014

La pregunta que ningú no es fa, llegir

Diari de les idees | 03/06/2014

Felip V, 1714; Felip VI, 2014: estranya simetria, llegir

Diari de les idees | 27/05/2014

La paradoxa antisistèmica, llegir

Diari de les idees | 20/05/2014

No és cap plebiscit, però..., llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2014 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis