IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

Un regust amarg

André i Raphaël Gluscksmann. El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy. Barcelona: Mina, 2008. 245 pàgines. Trad. de Pau Joan Hernández.

Gilles Lipovestsky. La sociedad de la decepción. Barcelona: Anagrama, 2008. 127 pàgines. Trad. d'Antonio Moya.

Hi havia una vegada un món gris, estàtic, que feia olor de reclòsit i semblava cansat d'ell mateix però que, a la vegada, es veia incapaç de superar la seva atonia trista i enervant. I també hi havia uns joves que el van voler canviar amb la intenció de millorar-lo, un bon dia de començaments del mes de maig de l'any 1968. Heus aquí una història prou coneguda. L'any 2008, al cap de quatre dècades, van arribar les inevitables impugnacions a aquest relat. Passat el temps, el 2014, tornem a recuperar vells tòpics. N'hi ha tres que convé subratllar. Primera: aquell món que feia olor de reclòsit, etc. contenia també algunes coses bones, alguns valors que resultava molt imprudent d'eradicar, com ara el sentit del deure, el referent de la responsabilitat o el respecte a les jerarquies generades des de la meritocràcia. Segona: no està tant clar que aquell canvi obeís a un un desig de millorar la societat; potser només es tractava d'un rampell sense objectius programàtics definits. Tercera: tant si som apologetes incondicionals com detractors furibunds del Maig del 68, hem d'admetre que l'esperit d'aquell episodi, aquell air du temps, ja forma part de les democràcies liberals i de la dinàmica del capitalisme mundial. De fet, la majoria de crítiques al Maig del 68 parteixen, paradoxalment, d'aquell esperit contestari, en la mesura que la generació que va clamar contra la fossilització de la trona l'ha ocupada sense descans i amb avidesa durant quatre dècades.
Amb diferents llenguatges i modulacions argumentals, els dos assaigs que comentem convergeixen en aquestes tres impugnacions de regust amarg. En un míting a Bercy, l'aleshores aspirant a la presidència de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, va afirmar que calia "liquidar l'esperit del Maig del 68". No es tractava de cap sortida de to: la frase fou un eix central d'una campanya que el va portar a un triomf aclaparador. Els Glucksmann, pare i fill, li recorden que la forma i el fons d'aquella afirmació és filla del Maig del 68. Pompidou, posem per cas, no l'hagués dit mai, una cosa així. I no perquè fos un admirador de Daniel Cohn-Bendit, sinó perquè aquella idea era massa transgressora, i Pompidou massa poruc. El 29 d'abril de 2007 Sarkozy digué solemnement que "calia tornar a la política, perquè la història no s'ha acabat". Segons Glucksmann, aquesta és l'essència del Maig del 68. Per reblar el clau, Gilles Lipovestsky evoca en el seu llibre una altra cita de candidat a la presidència de la República, pronunciada uns anys abans per Lionel Jospin: "l'Estat no ho pot fer tot". El van criticar des de les files del socialisme francès més ortodox (que al país veí vol dir jacobí i dirigista fins extrems impensables en altres latituds). Anava contra el Maig del 68, tot allò?. Ben al contrari: formava part d'aquell ideari perquè, com bé diu Lipovestsky, aquell judici resultava escandalós en boca d'un dirigent socialista.
Glucksmann i Lipovestsky defensen obertament l'esperit del Maig del 68, però ho fan des d'una perspectiva crítica. Parlen de decepcions, i assumeixen, en conseqüència, el regust amarg de les batalles que no se sap ben bé si s'han perdut o s'han guanyat.


 
 


>Veure més articles

Diari de les idees | 15/04/2014

Disfuncions comunicatives

Imagen de artículo

Fa uns dies, una desconeguda li va llençar una sabata a Hillary Clinton mentre aquesta feia un discurs a Las Vegas. Ni tan sols la va tocar, però hi havia imatges. Eren expressives, ben enquadrades, vistoses: per què no publicar-ho a mida ben grossa, com si es tractés del descobriment d'un remei definitiu contra el càncer? La temptació és gran; però, ¿resulta justificable? Per descomptat, aquest no és ni serà el darrer cas: ha passat des de que hi ha comunicació de masses. La diferència amb fa 25, o 50, o 75 anys, és que la categorització de l'anècdota tenia un recorregut ben curt. Ara, en un món digitalizat i hiperconnectat, aquests pseudoesdeveniments també són efímers, però el seu impacte pot arribar a ser, per obra de la casualitat, immens i distorsionador. >llegir

Diari de les idees | 09/04/2014

Ecosistemes polítics

Imagen de artículo

Com passa amb els pobres porcs, de les experiències polítiques cal aprofitar-ho tot. Tres indicacions geogràfiques del nou mapa sorgit el 8 d'abril. Primera: alguns polítics ja parlen com els tertulians, és a dir, cada tres o quatre frases diuen "amb la que està caient!" o coses per l'estil. Segon: alguns polítics volen anar més enllà del vol gallinaci i parlen constructivament en nom de les properes generacions. Afortunadament, d'aquests encara en queden. Tercer: l'ambient dur, agre i tavernari del Congrés dels Diputats fa que la primera espècie de polítics tingui totes les de guanyar, i la segona, totes les de perdre. Sí, però... on? El partit de Rosa Díez obté resultats testimonials o irrisoris a Catalunya, i puja sense parar a Espanya. La conclusió, en definitiva, és més complexa del que sembla. Els polítics catalans han de recordar quin és el seu ecosistema, i no deixar-se emmirallar per la piuladissa estrident de l'ecosistema veí. >llegir

Diari de les idees | 01/04/2014

La socialdemocràcia i la crisi

Imagen de artículo

La dimissió del primer ministre francès Jean-Marc Ayrault després dels darrers resultats electorals amaga potser el veritable rerefons de la qüestió: ni a França ni enlloc, la socialdemocràcia s'ha mostrat com un antídot eficaç contra els efectes de la crisi econòmica. Les polítiques d'Hollande, que es va presentar a les eleccions esgrimint explícitament les potencialitats regeneradores d'aquesta ideologia, no han funcionat. Això no significa, per descomptat, que l'estatalisme de centredreta d'arrel gaullista o els antisistema del Front National tinguin cap solució a la mà. Tampoc significa que la socialdemocràcia estigui exhaurida, però sembla clar que no convenç ni a la classe mitjana ni als treballadors francesos d'origen que a finals de la dècada dels vuitanta van passar en massa del PCF al FN. En aquest insòlit transvasament de vots hi ha, de ben segur, la clau que explica una bona part de la política francesa. >llegir

Diari de les idees | 25/03/2014

Les pistoles i les urnes, segons Alfonso Alonso

Imagen de artículo

"Da igual querer imponer la voluntad por la violencia o por las urnas." Si no fos que aquesta frase està enregistrada en àudio i en vídeo, hom podria pensar que es tractava d'un rumor malintencionat per desacreditar aquest polític del PP. No és cap rumor, però. Tampoc no és cap frase descontextualitzada ni res per l'estil. Alfonso Alonso no ha estat desautoritzat per Rajoy ni per ningú del seu partit, malgrat la gravetat d'una comparació que qüestiona la base mateixa de la idea de democràcia. La impressió que es pot endur un ciutadà corrent, fins i tot un votant del PP, resulta extremament equívoca. Insinuar, d'altra banda, que la voluntat democràtica de la ciutadania pot arribar a ser considerada com una "imposició" situa les paraules d'Alonso en el territori de determinats moviments antisistema. De fet, deslegitima qualsevol victòria electoral, inclosa, per descomptat, la del PP. >llegir

Diari de les idees | 18/03/2014

El dret a comparar , llegir

Diari de les idees | 11/03/2014

Putin, 1 - UE, 0, llegir

Diari de les idees | 04/03/2014

L'atur estructural, llegir

Diari de les idees | 25/02/2014

L' "anomalia" que funcionava com un rellotge, llegir

Diari de les idees | 18/02/2014

La tanca, llegir

Diari de les idees | 11/02/2014

Suïssa com a símptoma, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2014 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis