IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

En defensa del pensament lliure Francesc-Marc Álvaro

L'opium des intel·lectuels, de Raymond Aron (Edició en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).

La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d'un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.
Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d'agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent  - i sobretot més útil - redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l'ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l'atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic - recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català - que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L'opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d'aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l'esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d'Occident mentre era còmplice d'un fals paradís basat en el terror. I, dins de l'esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l'intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França. Alain Minc, que qualifica Aron de "solitari" des d'abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa "el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia". És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l'estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d'Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada duna tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d'Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.


>Veure més articles

Diari de les idees | 24/02/2015

"Caloret de verano"

Imagen de artículo

El blaverisme polític s'ha caracteritzat essencialment per dues coses: a) la defensa del valencià; b) el menyspreu del valencià. L'actitud pot semblar incoherent, però té una lògica aclaparadora: del que es tracta, en darrer terme, és que a la "playa de Madrid" es parli la llengua de Madrid. Rita Barberá, Zaplana i companyia mai no han defensat una llengua que ni tan sols parlen, sinó que han provat d'erosionar-la tot transformant-la en un patois inventat que alguns, fins i tot, van fer derivar de l'àrab. Qualsevol cosa menys admetre que el valencià i el català del Principat o de les Illes són variants d'una mateixa llengua. La contribució de l'esperpèntic Canal9 a aquest despropòsit fou realment important. En aquest fangar de teories pseudofilològiques i folclorisme tronat és justament on ha sorgit aquest "caloret de verano". Pur esperanto de la platja de Madrid. >llegir

Diari de les idees | 17/02/2015

Abandonats per Espanya

Imagen de artículo

Encara que no tinguin un gran ressò mediàtic, les notícies sobre la situació del Sàhara Occidental o sobre Guinea Equatorial continuen sent preocupants. Atrinxerada sobre una enorme bossa de petroli, la família Obiang fa i desfà sense que l'antiga metròpoli tingui cap gest de responsabilitat històrica. Sobre la repressió dels sahrauís per part del Marroc més val no parlar-ne. En tot cas, el Sàhara continua sent, de jure, un territori sota sobirania espanyola, en virtut dels acords de Madrid del 14 de desembre de 1975: l'annexió per part del Marroc no ha estat reconeguda per ningú. Abans d'esquinçar-se la túnica per l'opció que democràticament puguin arribar a prendre els catalans, caldria que alguns resolguessin problemes més urgents que, de tan vells, s'estan podrint. >llegir

Diari de les idees | 10/02/2015

Ucraïna: o sí o no

Imagen de artículo

Sembla assenyat i prudent que, tan Merkel com Obama, hagin decidit esgotar la via diplomàtica en relació al conflicte iniciat per Rússia amb l'annexió de Crimea. El govern ucraïnès, en tot cas, ha demanat formalment ajut a la comunitat internacional. Des d'una perspectiva militar, aquest país no tindria res a fer enfrontant-se a l'antic exèrcit de l'URSS. En tot cas, Ucraïna mereix, un "sí" o bé un "no" clar i honest. En cas que fracassin les negociacions, la Unió Europea i els Estats Units poden decidir intervenir, o bé no fer-ho, i els ucraïnesos -ara, avui- tenen dret a saber-ho i prendre la decisió que considerin. Ni que sigui dolorós, cal recordar que aquesta actitud dubitativa de les democràcies liberals mai no surt de franc. Visitin l'immens cementiri de Srebrenica i ho comprovaran. >llegir

Diari de les idees | 04/02/2015

La política i la neu

Imagen de artículo

Als països mediterranis, la neu sol generar un estat a mig camí entre l'eufòria i la histèria. Això també passa amb altres fenòmens meteorològics vistosos, per descomptat. Aquests dies de febrer, la temptació de barrejar política i neu tornarà a manifestar-se. Es tracta ja d'un costum entranyable. Certament, l'administració -sigui del color que sigui- pot cometre errades, negligències i fins i tot irresponsabilitats. És un fet innegable. Ara: d'aquí a culpar un conseller de la caiguda d'un llamp, o d'encolomar-li a un ministre la responsabilitat d'una nevada hi ha tres o quatre pobles de distància. Els polítics han de gestionar eficaçment les contingències naturals, però això no vol dir que puguin separar les aigües, com Moisès, o aturar una llevantada. Estiguem atents a la manera com es resolen totes aquestes contingències, i avaluem-les críticament. El límit és la demagògia, i convé respectar-lo. >llegir

Diari de les idees | 27/01/2015

La dignitat (en euros), llegir

Diari de les idees | 20/01/2015

El vici de sobrelegislar, llegir

Diari de les idees | 13/01/2015

Una molt tímida resposta al terror , llegir

Diari de les idees | 07/01/2015

El gran dilema grec, llegir

Diari de les idees | 23/12/2014

Querelles i línies vermelles, llegir

Diari de les idees | 16/12/2014

Identitats forçades, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2015 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis