IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

En defensa del pensament lliure Francesc-Marc Álvaro

L'opium des intel·lectuels, de Raymond Aron (Edició en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).

La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d'un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.
Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d'agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent  - i sobretot més útil - redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l'ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l'atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic - recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català - que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L'opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d'aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l'esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d'Occident mentre era còmplice d'un fals paradís basat en el terror. I, dins de l'esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l'intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França. Alain Minc, que qualifica Aron de "solitari" des d'abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa "el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia". És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l'estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d'Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada duna tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d'Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.


>Veure més articles

Diari de les idees | 27/01/2015

La dignitat (en euros)

Imagen de artículo

És sens dubte una bona notícia que els grecs, malgrat l'enorme pressió internacional rebuda, hagin votat majoritàriament per la formació que han cregut convenient. La democràcia és això, i sempre resulta perillós relativitzar-la en nom de consideracions econòmiques o de qualsevol altra índole. Syriza apel·la a la dignitat, la axioprepeia, i ho fa davant dels seus electors, però sobretot de la Unió Europea. És tot just aquesta interpel·lació moral la que també dóna drets a la resta d'europeus a formular una pregunta ben senzilla, si pot ser sense acritud: quant ens costarà, en euros, aquesta "dignitat"? ¿Existeix un pla o bé es tracta d'insistir en un nou endeutament monstruós i inassumible? Ho sabrem d'aquí a ben poc. >llegir

Diari de les idees | 20/01/2015

El vici de sobrelegislar

Imagen de artículo

La Direcció General de Trànsit (DGT) ha redactat un pintoresc projecte de nou reglament de circulació on, entre altres coses, s'estipula un límit de velocitat per als vianants. El document resulta tan desconcertant que el mateix Consell d'Estat n'ha demanat un replantejament urgent. ¿Responia a algun problema real, aquest projecte de nou reglament? ¿És cert que la gent mor per culpa dels nyanyos que es fa en col·lisionar frontalment amb altres vianants a la vorera? Als països mediterranis sempre hi ha regnat una estrambòtica barreja d'anarquia i sobrelegislació, de laisser faire i alhora de prohibir tot allò prohibible, que no sembla gaire funcional. Els britànics, en canvi, no tenen Constitució ni altres paperots que aquí semblen imprescindibles i irrenunciables. Potser caldrà prendre'n nota. >llegir

Diari de les idees | 13/01/2015

Una molt tímida resposta al terror

Imagen de artículo

La manifestació que es va dur a terme a París el passat dia 11 va deixar clar que la majoria dels europeus -siguin cristians, musulmans o jueus- no en volen saber res de la violència integrista. Va deixar clar això... però ben poca cosa més. La sensació és que encara no existeix un consens polític real per aixafar militarment aberracions com el pseudocalifat de Síria o el grup d'assassins nigerians anomenat Boko Haram. No es tracta de plantejar cap escalada militar desproporcionada i injustificada, com la que va orquestrar Bush fa una dècada, sinó d'actuar en legítima defensa. El terror que s'havia apoderat del Mali el va tallar en sec François Hollande a còpia de soldats ben preparats, no de romanços políticament correctes. Tard o d'hora, la Unió Europea haurà de prendre una decisió en aquest sentit, i fóra important no fer el ridícul. >llegir

Diari de les idees | 07/01/2015

El gran dilema grec

Imagen de artículo

Sembla evident que, en cas que Syriza guanyi les properes eleccions a Grècia i apliqui al peu de la lletra el seu programa electoral, el conjunt de la Unió Europea (no només Alemanya) patirà un sotrac degut a la quitança parcial del deute d'aquest país, que és de dimensions gegantines. Sembla igualment evident, però, que la República de Grècia és un país independent i sobirà, i que els seus ciutadans poden exercir el dret democràtic bàsic de triar els seus representants, siguin de dretes o d'esquerres. Heus aquí un dilema abismal, molt difícil de resoldre o fins i tot de suavitzar. O potser no. Qui sap si hem sacralitzat la zona euro com si es tractés d'una realitat eterna, d'un territori metafísic sagrat. Sobre l'euro s'ha bastit tota una escolàstica basada, en general, en quimeres i pressuposicions. Potser la clau de tot plegat no és altra que la flexibilitat i l'abandó d'actituds que, sovint, resulten una mica histèriques. >llegir

Diari de les idees | 23/12/2014

Querelles i línies vermelles, llegir

Diari de les idees | 16/12/2014

Identitats forçades, llegir

Diari de les idees | 10/12/2014

Contra el món, llegir

Diari de les idees | 02/12/2014

Carlos Fabra com a símptoma, llegir

Diari de les idees | 25/11/2014

El Senat a Barcelona?, llegir

Diari de les idees | 18/11/2014

Situacions inèdites, solucions noves, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2015 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis