IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

Leo Strauss i els jocs de mans anacrònics

LEO STRAUSS. La ciutat i l'home. Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 2000.

Es continua repetint (fins i tot sota el mandat d'Obama!) que Leo Strauss (1899-1973) és el responsable de la política exterior nord-americana. L'argument és el següent: Leo Strauss va ser el mestre d'Allan Bloom. Allan Bloom va ser el mestre de Paul Wolfowitz. Paul Wolfowitz és qui, en realitat, marcà la pauta ideològica de les grans decisions de la secretaria de defensa dels Estats Units en l'era Bush, comandada per Rumsfeld. La influència de Donald Rumsfeld i de l'anomenat Project for the New American Century (William Kristol, Robert Kagan, Richard Perle, etc) en la política de Bush és molt gran. Tant, que ha arribat fins Obama. Tot això és, en essència, versemblant. El que no acaba de quedar gaire clar és si el conjunt de totes aquestes baules formen una veritable cadena, el primer extrem de la qual seria Leo Strauss, i el penúltim l'anomenat moviment neoconservador (o neocon, segons la fórmula abreujada sorgida de les planes d'opinió del diari Le Monde Diplomatique). Si això fos així ens trobaríem davant d'un veritable monstre que, malgrat haver mort fa 40 anys, continua irradiant un missatge d'odi i de prepotència imperialista. Si això fos així, en definitiva, el veritable perill no serien les decisions de l'administració Obama en matèria de política internacional, sinó les perilloses idees que encara segreguen els llibres de Leo Strauss. Què en diuen, aquests llibres, de les relacions internacionals dels Estats Units amb la resta del món? Aquesta és la pregunta. La resposta és molt curta: res. Ni una línia. Ni una síl.laba. Les úniques relacions internacionals que li van interessar realment a Leo Strauss són les que explica Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, quan encara faltaven si fa no fa 2000 anys per a la creació dels Estats Units. Els altres grans referents d'Strauss són Plató, Maimònides i Baruch d'Espinosa (alguns encara escriuen Spinoza, oblidant que és una mera transcripció fonètica del topònim -Espinosa de los Monteros- que servia de cognom a aquest filòsof neerlandès d'origen sefardita). Hom podria pensar que les relacions entre, posem per cas, Atenes i Esparta descrites per Tucídides són directament transposables a les dels Estats Units i l'Iraq de Saddam Hussein. Això és possible, efectivament. En tot cas, cal recordar que de l'assenyada decisió del germà gran del popular conte infantil Els tres porquets també en podríem inferir alguns aspectes substantius de determinades doctrines militars, preventives o no. Per cert, la famosa frase segons la qual "en política només hi ha amics i enemics" no és de Leo Strauss, com s'ha repetit sovint, sinó de Carl Schmitt.


>Veure més articles

Diari de les idees | 16/12/2014

Identitats forçades

Imagen de artículo

El ministre Wert no ho diu explícitament, però tampoc se n'amaga del tot: vol reintroduir els espectacles on es maltracten toros a Catalunya. No cal tornar a aquest debat putrefacte, que a l'Europa de 2014 resulta intempestiu. La mateixa dicotomia "toros sí / toros no", la mateixa discussió, tingui el format que tingui, forma part d'aquest món periclitat. En tot cas, l'interessant de la qüestió rau en la còmica duplicitat amb que es tracten les qüestions identitàries, que suposadament són alienes a l'agenda "no nacionalista" (!?) del govern del PP. Què és, en realitat, tot això dels toros? Una veritable festa popular o bé un tret identitari inventat que en substitueix altres d'inexistents? No calen comentaris. El que sí que cal és distingir els porrons amb vi i gasosa envoltats de mosques, o els mocadors amb quatre nusos, de la cultura. Heus aquí una tasca urgent. >llegir

Diari de les idees | 10/12/2014

Contra el món

Imagen de artículo

Mariano Rajoy ha advertit al president de la Generalitat, Artur Mas, que "no pot resistir-se al món en solitari". És una frase pensada expressament per a fer un bon titular (d'uns 40 caràcters amb espais, com recomanen els experts) Ja hi tornem a ser: el que passa a Catalunya compta amb el lideratge de Mas, sens dubte, però és molt més que aquest lideratge. D'altra banda, sembla clar que aquí ningú no vol anar contra el món, per la senzilla raó que en forma part. Faria bé el president Rajoy de repassar certs articles publicats a la premsa internacional on l'advertència, justament, roda en sentit contrari. En el context de l'occident civilitzat, ningú no pot resistir-se ja a l'exigència ciutadana de votar. No estem parlant de cap caprici passatger ni de cap excentricitat col·lectiva: parlem d'una cosa tan elemental en democràcia com votar. Qui va, doncs, contra el món? >llegir

Diari de les idees | 02/12/2014

Carlos Fabra com a símptoma

Imagen de artículo

La notícia no és exactament que un senyor hagi defraudat Hisenda i, com a conseqüència d'aquest delicte, hagi estat jutjat i empresonat. Per desgràcia, això passa amb una certa freqüència. El que hauria de constar a la portada dels diaris, i fins i tot als llibres d'història i les enciclopèdies, és que una mateixa família hagi dirigit una institució, en aquest cas la Diputació de Castelló, des del segle XIX fins el segle XXI. La mateixa família, el mateix cognom, els mateixos interessos, el mateix estil. Pràcticament sense interrupcions. Heus aquí el símptoma d'una anomalia que va molt més enllà d'un cas de corrupció, o de cinquanta. Durant la Transició espanyola hom va fingir un canvi social sobtat i radical, on els vells cacics havien desaparegut per art de màgia. Vet aquí les conseqüències d'aquell autoengany. >llegir

Diari de les idees | 25/11/2014

El Senat a Barcelona?

Imagen de artículo

Els socialistes catalans han fet una proposta de traslladar el Senat a Barcelona, que recupera una vella aspiració del president Pasqual Maragall (la cocapitalitat espanyola del cap i casal de Catalunya). És probable que en les actuals circumstàncies, el PSOE, i fins i tot el PP, però amb més matisos, accedissin a aquest canvi simbòlic. És probable també que el gest -perquè això no és res més que un gest- no tingués l'efecte desitjat: no acontentaria l'actual sobiranisme, per descomptat, ni encara menys l'unionisme més recalcitrant, que segurament en faria una lectura a mig camí entre la concessió i la capitulació. Obrir aquest debat és avui una manera de defugir-ne altres que sí que són urgents. Fa 10 anys, aquesta idea resultava, si més no, interessant. Ara mateix, en canvi, sona a fugida endavant a la desesperada. Arriba manifestament tard. >llegir

Diari de les idees | 18/11/2014

Situacions inèdites, solucions noves, llegir

Diari de les idees | 12/11/2014

2.300.000 acusats?, llegir

Diari de les idees | 06/11/2014

Guerra, artífex de l'independentisme, llegir

Diari de les idees | 28/10/2014

Il·legalitzacions il·legals?, llegir

Diari de les idees | 21/10/2014

Estratègies, tàctiques i vols gallinacis, llegir

Diari de les idees | 15/10/2014

Posposar no és renunciar, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2014 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis