IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

En defensa del pensament lliure Francesc-Marc Álvaro

L'opium des intel·lectuels, de Raymond Aron (Edició en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).

La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d'un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.
Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d'agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent  - i sobretot més útil - redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l'ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l'atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic - recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català - que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L'opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d'aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l'esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d'Occident mentre era còmplice d'un fals paradís basat en el terror. I, dins de l'esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l'intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França. Alain Minc, que qualifica Aron de "solitari" des d'abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa "el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia". És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l'estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d'Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada duna tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d'Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.


>Veure més articles

Diari de les idees | 21/04/2015

Catalanofòbia d'ofici

Imagen de artículo

Ens hem anat acostumant a la catalanofòbia, transposició exacta de l'antisemitisme com bé ho va mostrar Francesc Ferrer i Gironès fa anys. De fet, l'hem acabat entenent com un fet gairebé normal o, si més no, inevitable. La tragèdia dels Alps va generar centenars de cruels acudits, d'una baixesa moral difícil de descriure. La mort d'un professor a mans d'un nen en un institut de Barcelona ha portat a frases com aquesta, recollida en un diari digital d'extrema dreta: "El separatismo ha llenado Cataluña de islamistas radicales y también de menores psicópatas". Una afirmació d'aquestes característiques s'ajusta com un guant a allò estipulat a l'article 510 del Codi Penal, per molt laxa o tolerant que sigui la interpretació de la llei. Inexplicablement, ningú no actua, com si aquests disbarats ja formessin part integrant del paisatge. Per moltíssim menys, la llei alemanya o la francesa sobre l'antisemitisme fan sentir el seu pes. >llegir

Diari de les idees | 14/04/2015

Com evitar la divisió (a Espanya)

Imagen de artículo

Alberto Núñez Feijoo, president de la Xunta de Galícia, declarava fa poc que el debat sobiranista "divideix la societat catalana", i que el Govern hauria de preocupar-se per altres coses, etc. Potser té raó. Ara: convé recordar que qualsevol debat en profunditat genera, per força, actituds de dissens i esquerdes de tota mena. La divisió política que es viu a Espanya entre allò que representa el PP i allò que vol dir Podemos és, en aquest sentit, molt més inquietant que la que es pugui viure a Catalunya. Els artífexs d'aquesta perillosa línia divisòria ideològica, que convida a fer raonables comparacions amb altres temps per sort superats, no té res a veure amb Catalunya, sinó amb una Espanya que va tancar en fals la Transició i la memòria de la Guerra Civil. És l'actitud de gent com Feijoo la que ha dividit -la que, de fet, ha tornat a dividir- la societat espanyola en dos bàndols. >llegir

Agenda | 10/04/2015

IDEES. Revista de temes contemporanis ja està disponible en línia a RACO

Imagen de artículo

IDEES. Revista de temes contemporanis ja està disponible en línia a RACO. RACO és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes. És un projecte del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i de la Biblioteca de Catalunya, amb el suport de la Generalitat de Catalunya. >llegir

Diari de les idees | 07/04/2015

Un cert déjà vu

Imagen de artículo

Per a les persones d'una determinada generació la situació política que es viu a Catalunya i a Espanya suggereix sovint la de finals de la dècada del 1970, ara fa 40 anys. En efecte, la fragmentació dels parlaments i els ajuntaments amb més i més sigles, l'aparició en el si de la política de personatges d'aire pintoresc o el caràcter canviant i erràtic de les previsions demoscòpiques ens retorna a uns temps que crèiem superats. Per sort, l'única diferència substancial és la desaparició del terrorisme, que en aquella època fou especialment cruent. Què se'n va fer de tot aquell estol de partits i partidets estrafolaris sorgits després de la mort del general Franco? Se'ls va endur la bonança econòmica posterior. I què passarà amb els que han sorgit ara com bolets? El seu futur, probablement, també dependrà de les oscil.lacions de l'IPC, el volum del PIB i els sotracs de l'IBEX entre el 2015 i el 2018. La història, més que cíclica, és monòtona. >llegir

Diari de les idees | 31/03/2015

La il·lusió de la seguretat absoluta, llegir

Diari de les idees | 24/03/2015

Del PSOE al PSOE: el gran canvi andalús, llegir

Diari de les idees | 17/03/2015

En la mort de Joaquim Molas, llegir

Diari de les idees | 11/03/2015

Putin i l'abúlia europea, llegir

Diari de les idees | 05/03/2015

El discurs que no va existir, llegir

Diari de les idees | 24/02/2015

"Caloret de verano", llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2015 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis