IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

Leo Strauss i els jocs de mans anacrònics

LEO STRAUSS. La ciutat i l'home. Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 2000.

Es continua repetint (fins i tot sota el mandat d'Obama!) que Leo Strauss (1899-1973) és el responsable de la política exterior nord-americana. L'argument és el següent: Leo Strauss va ser el mestre d'Allan Bloom. Allan Bloom va ser el mestre de Paul Wolfowitz. Paul Wolfowitz és qui, en realitat, marcà la pauta ideològica de les grans decisions de la secretaria de defensa dels Estats Units en l'era Bush, comandada per Rumsfeld. La influència de Donald Rumsfeld i de l'anomenat Project for the New American Century (William Kristol, Robert Kagan, Richard Perle, etc) en la política de Bush és molt gran. Tant, que ha arribat fins Obama. Tot això és, en essència, versemblant. El que no acaba de quedar gaire clar és si el conjunt de totes aquestes baules formen una veritable cadena, el primer extrem de la qual seria Leo Strauss, i el penúltim l'anomenat moviment neoconservador (o neocon, segons la fórmula abreujada sorgida de les planes d'opinió del diari Le Monde Diplomatique). Si això fos així ens trobaríem davant d'un veritable monstre que, malgrat haver mort fa 40 anys, continua irradiant un missatge d'odi i de prepotència imperialista. Si això fos així, en definitiva, el veritable perill no serien les decisions de l'administració Obama en matèria de política internacional, sinó les perilloses idees que encara segreguen els llibres de Leo Strauss. Què en diuen, aquests llibres, de les relacions internacionals dels Estats Units amb la resta del món? Aquesta és la pregunta. La resposta és molt curta: res. Ni una línia. Ni una síl.laba. Les úniques relacions internacionals que li van interessar realment a Leo Strauss són les que explica Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, quan encara faltaven si fa no fa 2000 anys per a la creació dels Estats Units. Els altres grans referents d'Strauss són Plató, Maimònides i Baruch d'Espinosa (alguns encara escriuen Spinoza, oblidant que és una mera transcripció fonètica del topònim -Espinosa de los Monteros- que servia de cognom a aquest filòsof neerlandès d'origen sefardita). Hom podria pensar que les relacions entre, posem per cas, Atenes i Esparta descrites per Tucídides són directament transposables a les dels Estats Units i l'Iraq de Saddam Hussein. Això és possible, efectivament. En tot cas, cal recordar que de l'assenyada decisió del germà gran del popular conte infantil Els tres porquets també en podríem inferir alguns aspectes substantius de determinades doctrines militars, preventives o no. Per cert, la famosa frase segons la qual "en política només hi ha amics i enemics" no és de Leo Strauss, com s'ha repetit sovint, sinó de Carl Schmitt.


>Veure més articles

Diari de les idees | 16/09/2014

Catalanofòbia i racisme

Imagen de artículo

L'èxit de la V la passada Diada va suscitar entre la majoria de catalans un explicable sentiment de satisfacció col·lectiva. El repte organitzatiu, que l'Assemblea Nacional Catalana va dur a terme exemplarment, no era pas fàcil. Aquest èxit va irritar molt certs mitjans de comunicació espanyols. Fins aquí, tot resulta normal: la democràcia es caracteritza per encabir pacíficament la discrepància. És intolerable, però, que aquesta discrepància es tradueixi en actituds manifestament i descarnadament racistes, on la catalanofòbia es barreja en l'odi cap als musulmans i els estrangers en general. Aquest fet està contemplat gens ambiguament, amb tota, claredat a l'article 510 de Codi Penal vigent. Veient certes portades de diari hom té dret a preguntar-se: per què la Fiscalia no actua d'ofici? >llegir

Diari de les idees | 09/09/2014

La darrera Diada de l'autonomisme?

Imagen de artículo

Per molt forta i cohesionada que sigui, una societat no pot estar permanentment mobilitzada. Des de la gran manifestació de juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de 2006, Catalunya ha viscut en un constant estat d'estrès emocional, però en cap cas, afortunadament, de tensió social. La Via Catalana de la passada Diada fou un moment irrepetible d'eufòria, i després van arribar moments de decepció i fins i tot de depressió. Malgrat que acabin gravats a la memòria, aquests sotracs col·lectius no poden ser eterns. És probable que aquesta sigui la darrera Diada de la Catalunya autonòmica, amb el seu habitual aire reivindicatiu. També és raonable pensar que les properes esdevinguin rutinàries i alhora entranyables festivitats, com passa en tots els països políticament normals. >llegir

Diari de les idees | 03/09/2014

Barcelona i el turisme: primer avís

Imagen de artículo

Aquest estiu s'ha posat de manifest, d'una manera clara i contundent, el malestar de molts barcelonins amb un cert tipus de turisme. La protesta veïnal contra els pisos que s'utilitzen il·legalment com places d'hotel s'ha fet sentir a la Barceloneta, però també més enllà d'aquest barri. Es parla de la "crisi d'un model". D'un model? De quin? Es parla igualment de "turisme de borratxera", com si aquesta denominació periodística fos el resultat d'una rigorosa taxonomia sociològica. Es parla ben poc, en canvi, de coses tan elementals i nítides com el respecte a la normativa municipal, que no permet determinades actituds per una qüestió gairebé de sentit comú. Potser estaria bé que, en comptes de fer apel·lacions a la sociologia-ficció o a l'antropologia urbana de pa sucat amb oli, se subratllés l'existència d'unes normes i la necessitat de respectar-les. Segurament fóra força més senzill i entenedor, oi? >llegir

Diari de les idees | 28/08/2014

Dos mesos decisius

Imagen de artículo

La gran conversa col·lectiva a moltes bandes que s'ha produït en els darrers dos anys comença a declinar. Sembla que, d'una forma en general cordial i civilitzada, ja ens hem explicat tot allò que ens havíem d'explicar. Els catalans hem debatut amb nosaltres mateixos, amb el govern d'Espanya, amb Europa, amb el món. Insistir en aquesta via, infinitament, ja no té avui gaire sentit. Un cop verbalitzat el problema, ara cal actuar de la manera més eficaç, assenyada i pragmàtica possible. En aquests dos mesos la inacció resulta impensable, però els experiments condemnats per força al fracàs (o el que encara és pitjor: al ridícul) tampoc no hi tenen cabuda. És l'hora de la intel·ligència política i d'aquella grandesa que ens fa deixar de banda partidismes, tacticismes gallinacis i càlculs que acaben sumant zero. >llegir

Diari de les idees | 22/07/2014

Ucraïna: separatistes o unionistes?, llegir

Diari de les idees | 15/07/2014

1914-2014: la memòria que s'apaga, llegir

Diari de les idees | 08/07/2014

Preguntes sense possible resposta, llegir

Diari de les idees | 01/07/2014

Reformes fiscals i miratges socials, llegir

Diari de les idees | 25/06/2014

El cas Noos i la qualitat democràtica, llegir

Diari de les idees | 17/06/2014

Lideratges? Potser el problema és un altre..., llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2014 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis