IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

En defensa del pensament lliure Francesc-Marc Álvaro

L'opium des intel·lectuels, de Raymond Aron (Edició en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).

La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d'un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.
Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d'agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent  - i sobretot més útil - redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l'ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l'atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic - recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català - que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L'opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d'aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l'esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d'Occident mentre era còmplice d'un fals paradís basat en el terror. I, dins de l'esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l'intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França. Alain Minc, que qualifica Aron de "solitari" des d'abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa "el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia". És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l'estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d'Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada duna tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d'Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.


>Veure més articles

Diari de les idees | 07/10/2015

Grossos i fràgils

Imagen de artículo

El Tractat d'Associació Transpacífic constitueix l'acord comercial més voluminós de la història. Afecta el 40% de l'economia mundial d'una manera directa, cosa que es tradueix en un volum de mercaderies simplement inaudit i, per descomptat, en molts bilions de dòlars sobrevolant diàriament l'oceà. Aquest acord té moltes coses positives però -convé no fer-ne abstracció- neix de la voluntat d'impedir que la Xina esdevingui la primera potència econòmica del món a mitjà termini. La decisió d'impedir-ho és legítima en tots els sentits, a banda de comprensible, però ens porta a la memòria fets tan recents com la caiguda mundial de les borses, aquest mateix estiu, com a conseqüència d'especular amb la divisa xinesa. Qualsevol cosa que afecti a la Xina, sigui per a bé o per a mal, té conseqüències que arriben fins el darrer racó de la terra. Som massa grossos, i per tant, fràgils, i no és descartable que alguns tractats comercials els carregui el diable. >llegir

Diari de les idees | 30/09/2015

Qui mana, interpreta

Imagen de artículo

Qui paga mana, diuen. Després del 27 potser podríem afegir que qui mana -qui mana de debò- està facultat a interpretar els resultats d'unes eleccions de la manera que li plagui. Ara resulta que la suma de diputats i de vots del "no (C's, PP i PSC) supera els del "sí" (JpS i CUP) Un autèntic miracle aritmètic... Però, ¿què hagués passat en cas que el sí hagués obtingut, posem per cas, 134 diputats i mig? Doncs el mateix: s'interpretaria que allò era il·legal, o el resultat d'una manipulació, o el primer que els hagués passat pel cap... En cas que C's, PP i PSC haguessin sumat 72 diputats, però, es tractaria d'un referèndum en tota regla, i el tema quedaria tancat per sempre més. I si amb això no n'hi ha prou, s'imputa el president de la Generalitat, i a viure, que són quatre dies. L'Estat espanyol està fregant perillosament les línies vermelles que separen un sistema democràtic d'una altra cosa. A curt termini els sembla un bon negoci. A la llarga té un preu, però. >llegir

Diari de les idees | 22/09/2015

La llei (i l'embut per on passa)

Imagen de artículo

En democràcia cal acatar la llei? Sí. En democràcia es pot canviar la llei? Òbviament. Heus aquí dues senzilles preguntes que ho aclareixen tot. La llei de l'embut, en canvi, és una altra cosa que té ben poc a veure amb la democràcia i l'Estat de Dret. Consisteix, per exemple, a prohibir un referèndum i després exigir que en unes simples eleccions autonòmiques una determinada opció hagi d'obtenir la majoria absoluta de vots, com si es tractés justament del referèndum que no ha estat autoritzat. En què quedem? La llei s'ha d'acatar sempre, però obeir el que dicta la llei de l'embut és més una mostra de submissió acrítica que de civisme democràtic. Convé distingir amb nitidesa una cosa de l'altra, perquè en cas contrari avui les dones no podrien votar i els negres potser durien cadenes. >llegir

Agenda | 10/04/2015

IDEES. Revista de temes contemporanis ja està disponible en línia a RACO

Imagen de artículo

IDEES. Revista de temes contemporanis ja està disponible en línia a RACO. RACO és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes. És un projecte del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i de la Biblioteca de Catalunya, amb el suport de la Generalitat de Catalunya. >llegir

Diari de les idees | 17/09/2015

Línies vermelles mediàtiques, llegir

Diari de les idees | 04/09/2015

Darrere de la foto, llegir

Diari de les idees | 24/07/2015

Un agost i quatre dilemes, llegir

Diari de les idees | 16/07/2015

El missatge és la mateixa llista, llegir

Diari de les idees | 07/07/2015

Geopolítica agònica, llegir

Diari de les idees | 30/06/2015

Distorsionar la democràcia, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2016 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis