IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

En defensa del pensament lliure Francesc-Marc Álvaro

L'opium des intel·lectuels, de Raymond Aron (Edició en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).

La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d'un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.
Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d'agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent  - i sobretot més útil - redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l'ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l'atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic - recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català - que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L'opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d'aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l'esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d'Occident mentre era còmplice d'un fals paradís basat en el terror. I, dins de l'esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l'intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França. Alain Minc, que qualifica Aron de "solitari" des d'abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa "el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia". És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l'estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d'Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada duna tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d'Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.


>Veure més articles

Diari de les idees | 26/05/2015

Majories declinants, minories insuficients

Imagen de artículo

L'any 1982, el PSOE de Felipe González va guanyar les eleccions i, a més a més, esborrà del mapa la UCD. Hi ha va haver, doncs, un canvi d'hegemonia per la via de la substitució pura i dura. El 1994, el PP va passar a ser la força més votada a Espanya, però sense destruir les estructures dels socialistes, que van tornar a governar amb Zapatero. El maig de 2015 no ha passat ni una cosa ni l'altra: a l'Estat espanyol, no només no s'ha trencat el bipartidisme, sinó que les dues forces hegemòniques continuen sent exactament les mateixes d'abans. Es tracta, certament, de majories declinants... però en relació a simples minories que encara són insuficients. El dia que Pablo Iglesias guanyi les eleccions sense marques blanques locals, ja en parlarem. De moment, no ha arribat ni al 10% dels vots. En democràcia, els tants per cent són més importants que la sobreexposició mediàtica. >llegir

Diari de les idees | 19/05/2015

Si guanyen, Iglesias. Si perden, Colau

Imagen de artículo

Hi ha un vell truc per aixecar la camisa als més ingenus. Consisteix a proposar el següent: "si surt cara, guanyo jo; si surt creu, perds tu". No falla mai, evidentment. La violència verbal amb la que Pablo Iglesias Turrión va comparèixer a Nou Barris al començament de la campanya per donar suport a Ada Colau era una bona manera d'acaparar titulars. Servia per a una altra cosa, però: participar en aquest projecte d'una manera deshonestament ambigua. En tot cas, el que està clar és que, si guanyen, la victòria serà del partit espanyol Podemos; si perden, la derrota serà de la candidatura de Colau, per descomptat. Aquesta situació equívoca no és pas inèdita en democràcia. En aquest especialíssim context, però, resulta especialment distorsionadora, en la mesura que molta gent no sap ben bé què i a qui vota o deixa de votar. En la ja improbable llei electoral catalana, caldria contemplar aquesta disfunció. >llegir

Diari de les idees | 12/05/2015

Del populisme a la violència

Imagen de artículo

L'agressió, verbal i física, a un candidat de CiU en un míting a Nou Barris on hi va participar el polític espanyol Pablo Iglesias qualificant de "lladres" i "gentussa" als seus adversaris hauria de fer saltar totes les alarmes. A Catalunya coneixem prou bé els efectes tòxics d'un tipus molt especial de demagògia, amb una llarga filera de personatges que van des de Lerroux fins a Alfonso Guerra i els seus "descamisados". Si Lerroux va ser conegut com l'Emperador del Paral·lel, on pontificava diàriament contra tot allò que no fos el seu partit, Iglesias acabarà sent el Rei de Youtube, on estan arxivades les seves opinions sobre qualsevol assumpte imaginable. La distància real entre tots dos personatges, però, és mínima. L'adulació de les masses, és a dir, el populisme, engendra violència. Hi ha ben poques excepcions a aquesta trista regla. >llegir

Agenda | 10/04/2015

IDEES. Revista de temes contemporanis ja està disponible en línia a RACO

Imagen de artículo

IDEES. Revista de temes contemporanis ja està disponible en línia a RACO. RACO és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes. És un projecte del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i de la Biblioteca de Catalunya, amb el suport de la Generalitat de Catalunya. >llegir

Diari de les idees | 05/05/2015

Rosadefoquisme, llegir

Diari de les idees | 28/04/2015

Regidors de km. 0, llegir

Diari de les idees | 21/04/2015

Catalanofòbia d'ofici, llegir

Diari de les idees | 14/04/2015

Com evitar la divisió (a Espanya), llegir

Diari de les idees | 07/04/2015

Un cert déjà vu, llegir

Diari de les idees | 31/03/2015

La il·lusió de la seguretat absoluta, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2015 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis