IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

Leo Strauss i els jocs de mans anacrònics

LEO STRAUSS. La ciutat i l'home. Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 2000.

Es continua repetint (fins i tot sota el mandat d'Obama!) que Leo Strauss (1899-1973) és el responsable de la política exterior nord-americana. L'argument és el següent: Leo Strauss va ser el mestre d'Allan Bloom. Allan Bloom va ser el mestre de Paul Wolfowitz. Paul Wolfowitz és qui, en realitat, marcà la pauta ideològica de les grans decisions de la secretaria de defensa dels Estats Units en l'era Bush, comandada per Rumsfeld. La influència de Donald Rumsfeld i de l'anomenat Project for the New American Century (William Kristol, Robert Kagan, Richard Perle, etc) en la política de Bush és molt gran. Tant, que ha arribat fins Obama. Tot això és, en essència, versemblant. El que no acaba de quedar gaire clar és si el conjunt de totes aquestes baules formen una veritable cadena, el primer extrem de la qual seria Leo Strauss, i el penúltim l'anomenat moviment neoconservador (o neocon, segons la fórmula abreujada sorgida de les planes d'opinió del diari Le Monde Diplomatique). Si això fos així ens trobaríem davant d'un veritable monstre que, malgrat haver mort fa 40 anys, continua irradiant un missatge d'odi i de prepotència imperialista. Si això fos així, en definitiva, el veritable perill no serien les decisions de l'administració Obama en matèria de política internacional, sinó les perilloses idees que encara segreguen els llibres de Leo Strauss. Què en diuen, aquests llibres, de les relacions internacionals dels Estats Units amb la resta del món? Aquesta és la pregunta. La resposta és molt curta: res. Ni una línia. Ni una síl.laba. Les úniques relacions internacionals que li van interessar realment a Leo Strauss són les que explica Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, quan encara faltaven si fa no fa 2000 anys per a la creació dels Estats Units. Els altres grans referents d'Strauss són Plató, Maimònides i Baruch d'Espinosa (alguns encara escriuen Spinoza, oblidant que és una mera transcripció fonètica del topònim -Espinosa de los Monteros- que servia de cognom a aquest filòsof neerlandès d'origen sefardita). Hom podria pensar que les relacions entre, posem per cas, Atenes i Esparta descrites per Tucídides són directament transposables a les dels Estats Units i l'Iraq de Saddam Hussein. Això és possible, efectivament. En tot cas, cal recordar que de l'assenyada decisió del germà gran del popular conte infantil Els tres porquets també en podríem inferir alguns aspectes substantius de determinades doctrines militars, preventives o no. Per cert, la famosa frase segons la qual "en política només hi ha amics i enemics" no és de Leo Strauss, com s'ha repetit sovint, sinó de Carl Schmitt.


>Veure més articles

Diari de les idees | 25/11/2014

El Senat a Barcelona?

Imagen de artículo

Els socialistes catalans han fet una proposta de traslladar el Senat a Barcelona, que recupera una vella aspiració del president Pasqual Maragall (la cocapitalitat espanyola del cap i casal de Catalunya). És probable que en les actuals circumstàncies, el PSOE, i fins i tot el PP, però amb més matisos, accedissin a aquest canvi simbòlic. És probable també que el gest -perquè això no és res més que un gest- no tingués l'efecte desitjat: no acontentaria l'actual sobiranisme, per descomptat, ni encara menys l'unionisme més recalcitrant, que segurament en faria una lectura a mig camí entre la concessió i la capitulació. Obrir aquest debat és avui una manera de defugir-ne altres que sí que són urgents. Fa 10 anys, aquesta idea resultava, si més no, interessant. Ara mateix, en canvi, sona a fugida endavant a la desesperada. Arriba manifestament tard. >llegir

Diari de les idees | 18/11/2014

Situacions inèdites, solucions noves

Imagen de artículo

El procés polític que es viu a Catalunya és inèdit. No té precedents històrics i resulta poc rigorós comparar-lo a altres casos en aparença semblants (Quebec, Escòcia, etc.) Un fenomen d'aquestes característiques requereix solucions noves, inexplorades. I, per descomptat, imaginació, gosadia i una capacitat d'adaptació als esdeveniments gairebé instantània. La inèrcia fa que considerem els partits polítics com els actors principals del procés. Greu errada. Aquest moviment d'emancipació no és el resultat d'una estratègia partidista, ni encara menys electoral, sinó una expressió espontània de la societat catalana en el seu conjunt, davant de la perspectiva del carreró sense sortida de l'autonomisme. El procés va sorgir del mateix cor de la societat civil, i és molt probable que sigui justament aquesta el que el culmini, més que no pas els partits polítics. Les situacions inèdites obliguen a passar per camins poc transitats. >llegir

Diari de les idees | 12/11/2014

2.300.000 acusats?

Imagen de artículo

La impotència política es pot expressar de moltes maneres. La pitjor, sens dubte, és la violència física. Això no significa, però, que no hi hagi altres maneres de transformar l'absència d'idees en coerció. El passat 11 de novembre, la que sembla ser la portaveu oficial del poder judicial espanyol, Alícia Sánchez-Camacho, va explicar detalls d'una querella contra el president de la Generalitat i alguns consellers. Patèticament, el fiscal general de l'Estat Torres-Dulce va sortir corrents a parlar de la independència del poder judicial... El mal ja estava fet, però: la sensació d'indefensió a Catalunya comença a ser gran. ¿Com pot ser que en un país tan petit com el nostre hi hagi, de facto, 2.300.000 acusats de desobediència, prevaricació i altres coses terribles? >llegir

Diari de les idees | 06/11/2014

Guerra, artífex de l'independentisme

Imagen de artículo

Després de "només" 37 anys ocupant el mateix escó, Alfonso Guerra abandona la política. Ho fa en un moment molt concret: poc abans d'un 9N que ell, amb la seva vehemència inflada i incontinència verbal, va ajudar a consolidar. És el Guerra que, en relació a l'Estatut de 2006, parlava de passar el ribot a allò que havien aprovat els catalans en referèndum, amb una rialla insolent dibuixada als llavis. És l'Alfonso Guerra estrident que quan arribava a Catalunya feia crides als "descamisados", com un Lerroux qualsevol. Què ha aportat, Guerra, a la política espanyola durant 37 anys? Paradoxalment, passarà a la història -si és que hi passa- com un dels grans artífexs de l'independentisme català, que potser caldrà homenatjar cada Diada amb una ofrena floral. >llegir

Diari de les idees | 28/10/2014

Il·legalitzacions il·legals?, llegir

Diari de les idees | 21/10/2014

Estratègies, tàctiques i vols gallinacis, llegir

Diari de les idees | 15/10/2014

Posposar no és renunciar, llegir

Diari de les idees | 06/10/2014

Fets d'Octubre: 80 anys, llegir

Diari de les idees | 30/09/2014

Els tempi del TC, llegir

Agenda | 22/09/2014

Presentació IDEES 39, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2014 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis