IDEES, revista de temes contemporanis



Portada

Llibres per a entendre'ns

En defensa del pensament lliure Francesc-Marc Álvaro

L'opium des intel·lectuels, de Raymond Aron (Edició en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).

La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d'un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.
Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d'agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent  - i sobretot més útil - redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l'ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l'atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic - recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català - que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L'opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d'aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l'esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d'Occident mentre era còmplice d'un fals paradís basat en el terror. I, dins de l'esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l'intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França. Alain Minc, que qualifica Aron de "solitari" des d'abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa "el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia". És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l'estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d'Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada duna tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d'Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.


>Veure més articles

Diari de les idees | 24/03/2015

Del PSOE al PSOE: el gran canvi andalús

Imagen de artículo

Hi ha un cert periodisme que entén la professió com una variant escrita del noble art de la prestidigitació, conegut també com il·lusionisme. Resulta que a Andalusia s'ha produït un canvi extraordinari, una cosa mai vista. Efectivament, a Andalusia manava el PSOE amb 47 diputats i ara, en canvi, mana el PSOE amb 47 diputats. Tota una revolució. Pedro Sánchez ha afirmat que la magnitud d'aquest canvi extraordinari, sense precedents, resulta extensible a tot el socialisme espanyol. Podemos, amb 15 diputats, s'esquinça els vestits: diu Teresa Rodríguez que s'esperaven una cosa millor. Millor? És el món a l'inrevés. Aquesta imatge grotesca de la realitat la fomenten alguns polítics, però l'amplifiquen alguns mitjans. >llegir

Diari de les idees | 17/03/2015

En la mort de Joaquim Molas

Imagen de artículo

A l'Edat Mitjana, els monestirs van preservar el més important de la cultura occidental. En temps de crisi -i l'Europa de l'any 1000 sí que vivia una situació crítica- algú s'ha de fer càrrec d'aquelles coses intangibles que, com la llengua i la literatura, no tenen cap valor econòmic però alhora representen el nervi d'una societat. Al segle XX, aquesta tasca de preservació en moments adversos la va assumir la universitat, tot i que d'una manera no sempre coherent. El paper del recentment desaparegut professor Joaquim Molas (1930-2015) fou, en aquest sentit, fonamental. En ple franquisme, l'espriuà propòsit de "salvar els mots" no resultava precisament senzill. Per això convé recordar, amb agraïment, els qui, com el doctor Molas, no van dubtar mai de la necessitat de fer-ho. >llegir

Diari de les idees | 11/03/2015

Putin i l'abúlia europea

Imagen de artículo

L'imperi rus ha tingut diverses denominacions al llarg de la història, i algunes -com ara "URSS"- han estat sovint equívoques. A l'URSS no hi ha va haver mai cap "unió"; només cal anar al Bàltic per constatar-ho. Actualment, el darrer imperi territorial del món es fa dir "Federació Russa", i sembla que vol recuperar els quilòmetres quadrats perduts a començaments de la dècada del 1990. Com en els pitjors moments de la seva història, la cada cop més decadent Unió Europea contempla les annexions territorials russes amb una mirada poruga i alhora condescendent. Els Estats Units actuen d'una manera semblant: el vesper els sembla massa gros, i els porta mals records de la Guerra Freda. Mentrestant, a Lituània s'ha restablert el servei militar obligatori. Tenen por. Una por més que justificada. >llegir

Diari de les idees | 05/03/2015

El discurs que no va existir

Imagen de artículo

Molts analistes donaven per segur que, després del 9N i de cara a les municipals -és a dir: tot just ara- el govern espanyol s'armaria de raons amb un discurs antiindependentista articulat, propositiu i engrescador. Un cop calmats els ànims, un cop superat el parèntesi entre la darrera Diada i la consulta del 9N -deien alguns- la vella teoria del soufflé sobiranista es faria evident, i permetria una segona contraofensiva dialèctica a l'estil de l'encapçalada per Margallo en el seu moment. Han anat passant els dies. I les setmanes. I els mesos. A dia d'avui, aquest discurs en positiu no existeix. És probable, a més a més, que no arribi a existir mai: l'única manera d'articular-lo fóra amb l'assumpció del caràcter plurinacional d'Espanya. És el mínim que a Catalunya demanen partits que ni tan sols són independentistes. Per al PP, però, no es tracta d'un mínim, sinó d'un màxim inacceptable. >llegir

Diari de les idees | 24/02/2015

"Caloret de verano", llegir

Diari de les idees | 17/02/2015

Abandonats per Espanya, llegir

Diari de les idees | 10/02/2015

Ucraïna: o sí o no, llegir

Diari de les idees | 04/02/2015

La política i la neu, llegir

Diari de les idees | 27/01/2015

La dignitat (en euros), llegir

Diari de les idees | 20/01/2015

El vici de sobrelegislar, llegir

avís legal | crèdits | contactar | backoffice

Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01

© 2015 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis